29 de Gener de 2010

Mals exemples

“Hi ha mals exemples que són pitjors que crims”. Aquesta afirmació ben bé podria anar referida a l'actuació d'algun significat polític del nostre país, de la nostra història més recent. “Mals exemples” n'hem tengut a voler a les Illes Balears com a herència de la passada legislatura, el fruit d'entendre la política no com un servei públic, sinó com un fi en si mateixa, com una voluntat de mantenir el poder, el control de la política, en realitat tot cercant un benefici purament personal.

Sí, “mals exemples” d'aquests n'hem tengut a voler i volten encara pels tribunals. La llarga ombra de la gestió del Govern Matas tapa encara ara les llums de l'actual legislatura, que, a pesar de tot, tendrà en el seu haver resultats positius a tots els nivells, tant en inversió pública, com en gestió de serveis a la ciutadania. Ni tan sols el tan “eficient” (per segons què) Govern Matas havia duit a terme cap realització significativa en els dos primers anys del mandat. Això sí: havien licitat grans contractes, excessius com tot el que es feia i rodejava aquella gestió.

L'excés era la norma.... i ara pretenen donar lliçons d'austeritat, és com si l'emperador Nerón ens volgués donar lliçons de com apagar focs després d'incendiar Roma.

Sí, aquests són els “mals exemples”, els exemples que fan trontollar la confiança dels ciutadans en els poders públics, en la política. És cert que mals exemples n'hi ha hagut molts al llarg de la història, el que hem d'aprendre és a no repetir aquests exemples, no debades l'autor de la cita amb que començava aquest article no és cap contemporani nostre, sinó Montesquieu, l'autor de les “Cartes perses” i de “L'esperit de les lleis”, i apareix en la seva obra “Grandesa i decadència dels romans”, en el context de l'anàlisi històric de la república romana. La força de la república, ens diu, consistia en la disciplina, l’austeritat dels costums i l'observació constant de determinats ritus. La república romana tenia, fins i tot, una magistratura per corregir les desviacions de la disciplina i l'austeritat: els censors, que fins i tot podien expulsar els senadors. En la nostra “república” del segle XXI també tenim les nostres magistratures com la Sindicatura de Comptes o la Fiscalia anticorrupció, per vigilar la salut d'allò que és públic.

No podem oblidar, però, que el mecanisme de control més important que tenim, des del punt de vista d'una democràcia del segle XXI, és la participació dels ciutadans en la vida pública, i en especial en les eleccions. És per això que no resulta gens bo per a la democràcia mateixa la desafecció de la política, el desinterès, la decepció que generen aquests “mals exemples pitjors que crims”.

És també Montesquieu, i en la mateixa obra, qui diu “no perilla tant un estat per la tirania d'un príncep, com una república per la indiferència davant el bé comú”, contextualitzem l'afirmació i tendrem una interessant reflexió: no podem permetre que els ciutadans acabin essent indeferents davant la gestió de l’interès general. No podem caure en la indiferència davant els “mals exemples”, i la reacció per extirpar aquests no pot venir només dels “censors” del segle XXI, sinó que ha de ser també la ciutadania qui sigui capaç de destriar la palla del gra en aquests difícils temps en que ens ha tocat viure.