09 de Març de 2010

Volem cinema en català?

Divendres passat s'estrenà als cines de Palma la tercera part de Mil·lenium, pel·lícula basada en la també tercera novel·la de Stieg Larsson. La reina al palau dels corrents d'aire s'ha estrenat en català en algunes sales de la Catalunya central; un servidor, sant innocent, em vaig treure els ulls mirant i remirant la cartellera a diferents diaris locals, cercant la sala, no n'esperava més d'una, on es projectava el film. Ni això, a Palma només han estrenat, a quatre sales, La reina en el palacio de las corrientes de aire.

Jo suposo que no és que els catalans continentals siguin més llestos ni més guapos que els illencs. Deu ser, senzillament, una qüestió d'estadi, de nivell... de consciència nacional, clar. Però quan llegesc als diaris –a segons quins, i poc per cert– que el Parlament català està debatent la Llei del Cinema, intent recordar quina comissió o consell consultiu ha demanat que aquí, a les Illes, algú es plantegi la iniciativa de traslladar una de les propostes del referit text legislatiu principatí: que totes les pel·lícules que arriben a les sales de projecció del país ho facin, si més no, la meitat d'elles en la llengua pròpia i oficial.

Perquè les distribuïdores cinematogràfiques són tan reàcies a passar les pel·lícules en llengua catalana, a Mallorca fins al punt de no dur-ne ni una còpia? Perquè no s'hi senten obligades, perquè saben que ningú no les pot obligar...; de fet, us heu fixat que ningú no ha motat enfront d'aquesta estrena monolingüe: ni administracions públiques, ni entitats socials i/o culturals, ni els mitjans de comunicació, tothom pendent de protestar perquè ara han descobert que hi ha corrupció; o ocupats en refundacions, uns de partits, d'altres d'ideologies.

A partir d'aquella convicció neix la obligatorietat que estableix el projecte de Llei del Cinema que tramita el govern tripartit de la Generalitat. En el fons, és una situació tristament absurda: un govern intentant que el cinema que es veu al territori que li és propi ho pugui ser amb el seu idioma oficial. A la resta d'estats europeus això no passa; ni se'ls passa pel cap una obvietat de tan grossa magnitud. El problema, clar, és que Catalunya no té encara un estat propi. La solució, en aquest cas i enfront de tants altres problemes, només és una: la independència. Tot allò que esperem que se'ns doni des d'Espanya és tudar el temps, els diners i els esforços.

A Mallorca, tot això no passa. Se suprimeix l'opció de veure el cinema en català, i s'ha acabat la disputa. Em ve al cap la darrera mesura que record d'incentiu per anar a veure cinema en català: una subvenció pública al preu de l'entrada... d'un euro!! Era, mirau si ha plogut, en un temps que governava el PP i el conseller de Cultura, pare del subsidi, era Francesc Fiol, avui desplaçat de la primera línia de poder pel valencià blavero José Maria Rodríguez.  La cosa pot anar a pitjor, clar, només que guanyin les properes eleccions les gents que aquest cap de setmana van xiular i esbroncar l'ex-conseller Joan Flaquer per tenir la santa barra d'adreçar-se als seus companys de partit en la seva llengua, la que segurament tants d'ells xerren habitualment a ca seva; els més ultradretans dels conservadors del PP, emperò, deuen pensar, com ho feien els d'Ossifar, que “en el campo es diferente, peró delante de la quente, cantar bien o no cantar”.