13 de Gener de 2010

Si no tens TDT...

El passat dilluns també va ser un dia històric per un servidor. És curiós amb quina facilitat convertim en història les fites més comunes, més vulgars..., pel simple fet que ens afecten personalment. Des del dia 11 de gener de 2010, estic sense televisió. Aparells sí, a casa n'hi ha dos, però només s'hi veu una brusca persistent o un retol que m'adverteix que el canal corresponent ja no es veu i que puc seguir, emperò, la programació per la TDT. El fet és que servidor, per raons personals que res tenen a veure en aquesta ocasió amb la meva habitual deixadesa pels afers domèstics, no me n'he preocupat ni d'antenes, ni de decodificadors..., i així, dilluns a vespre vaig haver d'optar per veure en vídeo Public enemies, amb un Johnny Deep post Jack Sparrow aficat en la pell de John Dillinger. Sense publicitat, com si fos La 1 de TVE.
    
No tenir televisió, emperò, em va donar per reflexionar una mica sobre aquest fenòmen TDT, a parer meu una presa de pèl. Una més. No perdré ni mig minut en establir les diferències entre l'entorn analògic i el digital, sembla que indiscutiblement favorables al nou sistema. Però com que les nostres autoritats ens venen un abans i un després del dia d'actes, a partir d'uns determinats avantatges, sí que hi he estat pensant.
    
Els arguments que he sentit en boca, per exemple, del president del Govern o de la consellera Costa, parlen d'un major nombre de canals per triar –Antich ho considera sinònim de “televisió més plural”– i d'una millor qualitat tècnica, pel que fa a la imatge i al so. També se'ns explica que “ja no serem espectadors passius”, volent suposar que “tindrem una major possibilitat de decisió per fer realitat els nostres desitjos”, Pilar Costa dixit. En aquest punt em venen les ganes de riure, i pens que això no és res de nou, perquè de tota la vida l'espectador ha tingut la major possibilitat de decisió: apagar el televisor.
    
Parlem-ne, del nombre de canals, que passa en teoria de dotze a trenta-sis. D'entrada, no conec ningú que s'entretengui en veure, ni que sigui fugisserament, 36 programacions de televisió. La suposició de que la quantitat es tradueix en qualitat és, senzillament, un insult a la intel·ligència; sembla mentida que no hàgim après res de la implantació de les televisions privades, que van trencar el monopoli de la TVE pública, però a canvi d'arrossegar els nivells de la programació pel fang més innoble. La seva suposada condició de servei públic, que és obligat més enllà de la titularitat privada, se l'han passada per l'entreforc. I ningú no s'ha molestat a posar ordre, clar.
    
Tanmateix, qui més hi surt perdent amb aquestes innovacions és el país. I molt concretament, la llengua i la cultura del nostre país. Perquè, obviament, les noves cadenes són radicalment espanyoles; el nombre de televisions que emeten en català i es poden veure a les Illes, no només no augmentarà sinó que minvarà perillosament.
    
En definitiva, el resum que se m'acud, i que ni tan sols seria original, es conté en una sola frase que ja circula força per les xarxes: “Si no tens TDT, ...no saps què has guanyat”. I no oblidem que llegir fa tornar guapos: tampoc és meu, sinó del cronista Biel Mesquida, amic estimat.