15 de Març de 2010

Què n'ha de dir, el Parlament, de la llengua catalana?

Jo no sé tu, amic lector, però a un servidor l'avorreix molt haver d'escriure per enèsima vegada que el català és llengua oficial de les Illes Balears, a més d'ésser-ne l'única pròpia; haver d'insistir que l'existència, pervivència, defensa i enfortiment de les variants dialectals de qualsevol idioma, també del català –que en res es diferencia genèricament dels altres–, no només no trenca la unitat idiomàtica sinó que enriqueix el parlar dels ciutadans que tenen la sort de ser-ne usuaris. Això ja va restar prou aclarit per a molts de nosaltres fa gairebé quaranta anys, després que aquell personatge que es feina dir Pep Gonella fóra dialècticament apallissat per diferents mestres de la llengua, especialment per qui n'era el primer i més principal, el vell Moll, don Francesc de Borja.
    

Per si de cas algú volia fer servir allò que era una certesa científica inqüestionable, com de fet va passar i, ai las!, encara passa, com una eina política, l'Estatut d'Autonomia de 1983 va donar caràcter de llei a l'oficialitat de “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears...” Potser és un dels més gran encerts de la història de la política autonòmica la fermesa amb què ho van defensar els qui ho podien imposar, dos partits espanyols, l'UCD i el PSOE, personalitzats més que mai a parer meu per Jeroni Albertí i Fèlix Pons. Mai una coma, sí, un mer signe ortogràfic de puntuació, va ser tan important: en el fet que hi fos entre els qualificatius “catalana” i “pròpia” rau la distància que hi ha entre la valencianització que avui coneixem i qualsevol altra situació, la nostra per exemple.
    

Situació, per cert, la nostra, que tampoc no és que sigui com per fer sonar les castanyoles. Em sabríeu dir, amics lectors, quin sentit té que el Parlament de les Illes Balears hagi ara de refermar que “la llengua pròpia de les Illes Balears és el català”; que no ho proclama així l'Estatut de 2007, que és l'ara vigent? Quina autoritat tenen ses senyories per certificar que “la vitalitat i la unitat” del català “és la condició necessària” per a la conservació de “totes les seves varietats dialectals i registres”? El que sí pot fer, si vol, el Parlament és instar “totes les institucions de les Illes Balears a fer de la unitat de la llengua catalana el punt de partida inqüestionable de la política lingüística”. No és la meva intenció, ni prop fer-hi, retreure al grup parlamentari del Bloc que plantegi aquestes qüestions, en format proposició de no llei (PNL), a la Cambra autonòmica, perquè entenc que no és més que un parany destapat per posar en evidència les contradiccions del PP, que és aquell partit que quan el presidia l'inefable Gabriel Cañellas va aprovar una més que acceptable Llei de Normalització Lingüística. Altra cosa és que també figuri com la més incomplida de totes les lleis aprovades en aquest país, ben sovint pels mateixos que estan obligats a defensar-la; i aquí no balla només el PP. És el mateix partit, també, que essent president l'imputat Jaume Matas, avui a l'exili de moment, va aprovar un Decret de Mínims que ara els seus successors –que ho són tant si els fa gràcia com si no–, els Bauzà, els Rodríguez, els Delgado per suposat... volen derogar.
    

És evident que serà, doncs, digne de veure, si és que la veiem, una votació on per exemple hagin de defensar que la llengua pròpia és el mallorquí, diferent del català, personatges com Pere Rotger, Francesc Fiol, Jaume Font, Antoni Pastor... i no diguem res dels diputats Antònia Gener, José Simón Gornés, Pere Palau o Carolina Torres, entre d'altres, a veure mem com expliquen què se n'ha fet del menorquí i de l'eivissenc (o deu ser menurquí i ibissenc?) Però anau en compte, també, a les files dels altres partits espanyols, no fos cosa...
    

Torno a l'article de la setmana passada: com podem esperar que algú reivindiqui a les Illes una quota de pantalla del 50 per cent pel cinema en català, si estam discutint encara totes aquestes bajanades?