26 d'Abril de 2010

Propostes post-santjordienques (1)

En arribar el dia de Sant Jordi, tenc per costum sortir a fer una volta pel centre de Palma, a pasturar per les paradetes, veure quins llibres hi ha i, sobretot, quins semblen sobreeixir. I no comprar-ne mai cap ni un. Per les mateixes cinc-centes, I perquè ni és feina meva ni sóc qui per fer-ho, me'n guardaré com d'escaldar-me de repartir consells i recomanacions, més enllà d'un genèric procurau llegir, que no sé si fa tornar guapos, però entretén... i alguna cosa s'aprén sempre.

Ara que ja ha passat Sant Jordi, emperò, sí em ve de gust fer-vos cinc cèntims del que hi vaig trobar, d'allò que m'hauria comprat i que, segurament, acabaré comprant. I si no ho explicau a ningú, us faré avinent que podria servir-vos per a la Setmana del Llibre que si no hi ha res de nou està a punt de pastora mia.

Fira del Llibre 2009, al Born de Palma

La trilogia d'Stieg Larsson encara figura a les llistes de llibres més venuts, però enguany no hi havia opció a esperar una nova entrega de la saga Millennium. Això s'ha acabat, I després de llegides les tres novel·les i vistes les tres pel·lícules, que ens resta per espassar-nos les ganes de més Salander? Podem esperar res de bo de l'anunciat remake hollywoodenc? Jo trob que no, com no sigui una major espectacularitat a força d'efectes especials, que res no aportaran a la severa versió original sueca; i ningú ens traurà del cap ni de les retines la imatge de Noomi Rapace.

Servidor he aconseguit mantenir el caliu de les terres nòrdiques, ja sé que incorro en una paradoxa, des dels paisatges gèlids que recreen dos autors que em són especialment estimats, home i dona, de Reykjavík ell, d'Uppsala ella. L'escriptora Asa Larsson, res a veure amb el seu homònim difunt, torna a situar a les terrers del nord extrem on es va criar, a Kiruna, una nova història de l'advocada Rebecka Martinsson; diuen els entesos que aquesta Sang vessada (publicada originalment el 2004) és molt millor que l'anterior, l'Aurora boreal que va ser carta de presentació de l'autora a casa nostra.

Si la Suècia més septentrional no us sembla prou lluny, provau de tancar-vos, a més a més, a una illa, encara que sigui prou grossa, com és ara Islàndia. En els angoixosos ambients de la capital islandesa, l'inspector Erlendur, que ja havia resolt el cas de La dona de verd, ara torna a repartir el seu temps entre els problemes d'una filla dogroaddicte i la trama de La veu, la nova novel·la d'Arnaldur Indridason.

Potser algun lector poc amant del risc s'estima més alguna cosa més segura que les negres provatures que venen del nord-est. Sempre serà a temps de tirar dels clàssics contemporanis i, per exemple i sense sortir de Suècia, acompanyar Henning Mankell en la que sembla definitiva –van tres intents- retirada de l'inspector Kurt Wallander, un personatge ja destrossat per l'envelliment que encara s'enfronta al seu onzè cas a L'home inquiet. O pot, el lector, fer el viatge cap al sud per retrobar-se amb un altre envellit policia, el comissari de la ciutat siciliana de Vigata, Salvo Montalbano, el personatge de una divertida sèrie de novel·les i narracions creada per Andrea Camilleri, ara amb La pista de sorra.

I encara una darrera novel·la negre que vaig tenir divendres entre les mans, aquesta ja localitzada a ca nostra. Miquel Vicens Escandell és a parer meu un peculiar escriptor, que fa servir el gènere negre com a eina per explicar moltes altres coses. Ja ho va fer, a través del personatge d'Agustí Ferrà, a Mort a Madrid i a La jove alemanya; ara hi torna amb La soledat del llibreter, un llibre del què ja se n'ha parlat més per un lamentable incident editorial, una errada ortogràfica monumental a la portada, que pel seu contingut. Tanmateix, l'anècdota passarà i l'obra de Vicens Escandell, ben segur, romandrà.