02 de Juny de 2010

Políticament poc correcte, o gens

Dia contra els fumadors. Dilluns, 31 de maig, tota la gent benpensant i antitabaquistes en general del país –bé i també d'Espanya i suposo que d'altres nacions veïnes– varen celebrar el Dia sense Tabac. En realitat és una jornada contra els fumadors, no pas contra el tabac: difícilment podrien anar contra el tabac, tenint en compte que el promotor primer de la efemèride és l'Estat, principal –únic?– beneficiari dels milions de quartos que genera la venda del tabac, per via impositiva. Guaita que el senyor Rodríguez Zapatero, en una nova demostració de la seva brillant estratègia econòmica, no tengui l'acudit de promocionar ara, tot de cop, el consum de les labores nacionales per tal d'eixugar una mica el dèficit que li han endossat els agents financers, els especuladors diversos, el empresaris alimentats per la bombolla d'il·lusions eternes...
    

Cada any em faig la mateixa pregunta i no en trobo la resposta: perquè no un Dia sense Alcohol –vinets inclosos–, o sense Pastisseria Industrial, o sense Menjua Ràpida Polisaturada de Greixos, o sense Cotxes però Parlant Seriosament i no com si fos la Fiesta de la Banderita... És especialment fastigosa l'actitud dels diferents governs, ara i abans, d'aquí i d'allà, respecte del consum de begudes espirituoses, que ni tan sols han tingut els fotuts dallonses de fer-ne una llei que ho reguli, especialment en allò que es refereix a la protecció dels menors i jovent tot ell. Us heu fixat que, en parlar de l'ordenació de la botilada –neologisme semàntic que suggereixo, de franc, per evitar traduccions sempre derivades del castellanisme botella–, només es parla de la brutor, del dret del veïns –que el tenen, clar– a un descans tranquil i relativament silenciós, però mai no es fa cap referència a la qualitat del que s'acostuma a ingerir i molt menys als danys irreparables que el consum d'alcohol causa a la salut humana.
    

Un servidor, que per primer cop m'estic plantejant i esforçant –sense fer llarg, tanmateix– deixar de fumar, el passat dilluns vaig fer el meu gest íntim i anònim: per cada cigarreta que em vaig fumar, n'hi vaig afegir una altra pel bé de l'economia del país i del meu sistema nerviós. I per espassar-me la mala bava que tot plegat em produeix.

L'esquerra i els hotelers. Encara estic intentant comprendre el perquè de les mamballetes amb les quals fou saludat un acord polític, presentat amb tota casta d'honors i vistiplaus pel president Antich, segons el qual a partir d'ara els hotelers illencs podran fer ampliacions d'un 10% de la superfície construïda –independentment de si havien fet obres il·legals abans–, esbucar per complet o només una part l'edifici sense perdre les altures que tenia, al marge de si el planejament municipal actual en fixa moltes menys, entre d'altres privilegis beneïts pel consens parlamentari.
    

No sé que voleu que us digui, però jo no record que en els temps de les vaques grasses, quan tothom feina una doblerada amb hotels que anaven degradant la costa mallorquina arreu, els empresaris del sector repartissin beneficis entre els ciutadans, i molt menys pagassin més del que era estrictament obligat –i encara– a les administracions. En canvi, mira que ho són de bons i ràpids a l'hora de repartir quan les coses van magres: ara són els governs, amb els nostres cèntims, els que els han de treure del poi. Això va així: de pagar, ni parlar-ne, que la darrer vegada que un conseller de Turisme els va alçar la veu i demanà una taxa per malbaratament ecològic, de poc que no l'amenacen de mort; de passar la bacina, en canvi, en saben més que un estol de beates.
    

I l'esquerra, tota cofoia, els riu les gracietes. I els omple les beaces.