20 de Juliol de 2010

Miquel Morell ha de tornar, si és el que vol i li convé

D'un temps ençà, en el cas d'un servidor des de fa dos anys i mig, ens arriben adesiara notícies de l'estat i la situació de l'artista mallorquí Miquel Morell, absent de l'illa des de fa més d'una dècada i en la actualitat allotjat en una residència d'Albacete, pels bons oficis de la família amiga que, des de la mort de la mare, esdevingué la seva, l'única que va tenir.

Des de la meva primera infantesa, Miquel Morell va ser veí de la nostra família, al Camp Redó, el barri on vaig néixer i créixer. Jo aleshores no ho sabia. Vull dir que no sabia qui era aquell home que vivia a una casa de planta baixa, just davant el col·legi Manjón, que va ser on vaig fer els estudis primaris i el batxillerat elemental. Jo veia aquell home, ja barbat i de cabells gairebé blancs, trastejant pel jardí de ca seva; des d'un bon principi vaig tenir-ne la percepció que ja era un home major. Un vell, vaja, que a més no em queia massa en gràcia; probablement, nosaltres, al·lotells insuportables, tampoc érem sants de la seva devoció.

Passaren els anys, jo vaig deixar l'escola i fins i tot el barri i, ja fent feina al diari Última Hora, vaig tornar a trobar aquell personatge. Miquel Morell es guanyava (?) la vida en una ocupació que certament poc tenia a veure amb el seu vessant d'escultor i pintor: feia de corrector de proves del diari. Clar que, en aquella redacció d'un segon soterrani del passeig Mallorca, no era un cas aïllat; si alguna cosa hi havia, eren correctors de luxe, com ara el poeta Rafel Jaume o el pintor Gaspar Riera... Peculiaritats de la marca Pere Serra, suposo, impossibles en cap altre lloc.

Vaig passar moltes hores amb en Miquel, en una època en que vaig estar destinat (castigat) a la secció de tancament del diari. No era un home molt xerrador, però tantes hores donaven per fer-la petar de tant en tant i, així, a poc a poc, vaig anar coneixent-lo, sabent de la seva vida amb sa mare, vaig descobrir aleshores la relació de veïnatge que havia tengut amb mon pare, que també havia viscut des de fadrí al Camp Redó... Miquel Morell era -és, suposo- un home molt sensible, que anava amb els sentiments a flor de pell i no els amagava: mai no he conegut cap home que fos plorador de mena, i que no es retreia si convenia...

Després va passar el que va passar. En quedar-se tot sol, quan sa mare va morir, fadrí i sense família, va restar com a desnordat... Els bons oficis dels amics que l'acolliren van suposar, emperò, que a la llarga s'hagués de traslladar a Albacete. No sé si va ser traumàtic, però resultava lògic i inevitable. La darrera vegada que vaig parlar amb en Miquel, per telèfon, em va semblar un home conformat, que enyorava com és bo d'entendre el seu món físic, però que no s'havia retut a la desesperació ni res semblant. Seguia dibuixant sense aturar, i si d'alguna cosa es queixava era de no disposar d'un estudi, d'un lloc on poder fer feina amb tranquil·litat.

Ara els amics de Miquel Morell troben que hauria de tornar a Mallorca. I que les institucions públiques hi haurien de fer alguna cosa. Jo personalment descartaria aquesta darrera premissa: tots sabem què podem esperar-ne i no crec que el cas commogui les butxaques de cap polític. Respecte al fet de si ha de tornar, trobo que en primera instància depèn d'ell, de la seva voluntat, sense deixar de banda l'opinió d'aquells que durant tots aquells anys han tengut cura d'ell.

Convé, en definitiva, saber del cert que és en Miquel qui vol tornar; no n'hi hauria prou amb que algú, amb la millor intenció del món, volgués que tornàs per tornar...