23 de Juny de 2010

La vuvuzela

És frustrant. Tot el cap de setmana donant-li voltes i no hi ha hagut manera. Un articulista comme il faut sempre hauria de tenir a punt el text adient per a l'afer més candent. I un servidor no només no sé que explicar sobre una vuvuzela, sinó que fins fa dos dies no n'havia sentit a parlar mai ni, òbviament, sabia que pestes volia dir la parauleta, que me sonava a suahili. Resulta que no, que no és un mot suahili, sinó zulu. Clar, com podia esperar que em sonàs a alguna cosa.

Després d'esbrinar que és un instrument suposadament musical, que perd en tot cas aquesta seva condició des del moment en que el fan servir els seguidors d'algunes seleccions nacionals de futbol, el poc interès que havia suscitat en mi es va esmunyir de cop. No hi ha article que hi valgui, em vaig dir; i per provar de quedar bé, he decidit senzillament posar el títol que ja haureu llegit. És tot quan diré més de la ditxosa trompa o trompeta futbolera.

Val a dir que, abans de deixar de banda tota investigació sobre l'estri renouer dels zulus, i mentre intentava imaginar-me com deuen sonar (no, no les he sentides perquè no he vist ni un segon de televisió des d'una setmana abans que començàs la competició mundial), recordant les descripcions de les trompetes de Jericó o el sons cinematogràfics de les pel·lícules de romans, o de víkings..., els meus ulls van topar amb una fotografia de premsa, a una portada de diari. Només tres personatges, que no cito per ordre protocol·lari d'importància, que no sé quin seria: el president del Govern, Francesc Antich; la ministra de Cultura del govern socialista espanyol, Àngeles González-Sinde; i l'empresari de premsa solleric Pere A. Serra.

Ja sé que la imatge no té res a veure amb la vuvuzela, ni tan sols amb el futbol. Però a mi la imatge, els somriures dels dos polítics, l'atmosfera que transmetia l'escena, a l'escenari d'Es Baluard i amb traços de Miró de fons..., em va transportar a la sala d'un tron, on un monarca d'aquells de capa i espasa rebien l'homenatge de la cort. Amb la música de fons de trompes o trompetes, clar.

No tenc intenció de fer cap comentari sobre les raons, arguments, motius que han dut el govern Antich a concedir la Medalla d'Or de la Comunitat a l'editor Serra. El titular de l'executiu ja va presentar prou justificacions; i la ministra de l'SGAE va acabar de reblar l'argumentari. Servidor tenc curiositat només per l'extemporaneïtat (la consideració no és meva, que l'he agafada en préstec d'un digital local) de la concessió i entrega del guardó. Certament, des de fa cinc o sis anys com a mínim, les medalles acostumen ser entregades en el marc de la celebració del Dia de les Illes Balears, l'1 de març; així es va començar a fer en ocasió, crec recordar, del vintè aniversari de l'Estatut d'Autonomia, i així s'havia fet ja enguany. Perquè, doncs, ara, tanta pressa en afegir un guardonat a la llista de 2010. O potser és un medallista excepcional, fora de totes les relacions anuals de personalitats honorades? Perquè en cas afirmatiu, restaria al nivell que només han assolit fins ara l'actual rei d'Espanya, que rebé la primera medalla, i els ducs de Palma de Mallorca, en ocasió del seu matrimoni.

Tampoc no crec que la cosa hagi estat tan grossa. Més aviat, les presses per aprovar la concessió, divendres passat en el Consell de Govern, degueren venir quan s'adonaren de la presència de la ministra a Palma. Un luxe de previsió. I certament degueren pensar que la seva presència lluiria l'acte d'entrega del guardó al senyor Serra, delerós des de ja feia temps de poder penjar-se la medalla.

Espero sincerament que el goig de l'editor ho pagui, perquè els danys col·laterals que personalment comptabilitzo són el menyspreu de la figura del president de la comunitat en favor d'una simple ministra del govern central; amb el subsegüent greuge comparatiu al país, novament bandejat per l'Estat espanyol. Digau-me perepunyetes, però no sé si és més o menys així la lectura que he de fer del federalisme que promouen els socialistes espanyols que ens governen, des de Madrid o des d'Algaida.