17 de Febrer de 2010

La reivindicació europea d'en Berto Moragues

Estic de dol. I em dol la pèrdua. Se m'ha mort el disc dur del MacBook Pro. He perdut, si no es produeix el miracle en un taller de reparació de maquinari, totes les imatges fetes durant gairebé dos anys, el diari personal que més o manco vaig redactant… i l'article que tenia a punt d'acabar per aquest diari. És l'únic que, realment, puc salvar, l'article, refent-lo com l'havia pensat i escrit, si fa no fa, tot i que resulta curiós com és de dificultós a vegades reconstruir aquests textos ja tancats.    

Pensava, quan em vagi posar a escriure'l, que les notícies sovint ens sobrepassen a tots, els protagonistes, els testimonis, els comentaristes. La notícia d'una crisi de govern, la decisió d'un president de fer fora tots els militants d'un mateix partit, té prou consistència com per esborrar els altres possibles esdeveniment noticiables, fins i tot –o sobretot– la mateix acció de govern de l'Executiu implicat.    

Tot això tenia i té a veure amb un titular que vaig llegir a l'edició d'IBdigital.net del passat dia 3 de febrer, en el què s'afirmava que "Moragues demana que el català es reconegui a Europa", fent referència a unes manifestacions del conseller socialista de Presidència de l'Executiu balear, present a la inauguració de la fira internacional Expolangues, a París. No em vaig poder estar de pensar en veu alta i recordar que a Europa bé que el reconeixen el català, si més no a l'àmbit acadèmic: cursar estudis de llengua, literatura i cultura catalana fora dels Països Catalans és possible en 172 universitats d'arreu del món, segons dades recents de l'Institut Ramon Llull. Alemanya, amb 28 centres universitaris, és el país amb més oferta, seguit del Regne Unit (21), els Estats Units (20), França (19) i Itàlia (18). L'Estat espanyol ocupa el sisè lloc, amb només 11 universitats.    

Però a més a més, parlant des de l'àmbit polític, el problema tendría una fácil solució, si hi hagués voluntat de solventar-ho. L'hi ho vaig sentir explicar un parell de vegades, fa unes setmanes, a l'eurodiputat d'Esquerra Oriol Junqueras. I ben segur que en Berto Moragues ho sap. El català seria oficial a la Unió Europea si els espanyols ho volguessin, sense cap problema. N'hi hauria prou amb que el govern espanyol, l'Executiu de Zapatero, per exemple, companys del conseller menorquí, presentàs la corresponent sol·licitut davant el Consell de Ministres europeu: comentava Junqueras que mai aquest Consell ha negat una petició d'aquest estil; no ho va fer amb el maltès, idioma minoritari que no ho pot ser mes, o amb el gaèlic quan Irlanda –que feia anys que pertanyia a la UE– ho va demanar 

Junqueras ens comentava que hi ha tres camins lògics perquè el català arribi a ser oficial en els organisme comunitaris europeus: que Andorra s'integràs a la Unió, que el Govern espanyol ho demanàs o que el països de parla catalana esdevinguin estats (o estat) independents. Atesa la complexitat del cas andorrà, per raons ics que no conec prou bé, l'eurodiputat republicà considera més factible la independència que no pas que un govern espanyol s'avingui a fer la sol·licitut.    

Les paraules del conseller Moragues a París, com tants discursos fets des del progressisme espanyol, no són més que escenografia, voler fer veure el que no hi ha. Més valdria que deixassin anar les reivindicacions teatrals per París i anassin a Madrid, a convèncer Rodríguez Zapatero. Que amb en Rajoy ho tendrem pitjor, si hi han d'anar en Bauzá i en Delgado de la maneta de Midlemann, o com sia que s'escriu.