23 de Febrer de 2010
Si el congrés del mes de juny no hi posa remei, el PSM haurà pres aquest passat cap de setmana una de les decisions més irresponsables dels seus darrers anys. El Partit Socialista de Mallorca, tot fatxenda, ha llençat per la borda el projecte de Bloc per Mallorca, a més de fer malbé anys d'esforços (Progressistes, Unitat...), no sempre reeixits però reals, per constituir un front electoral relativament nacional, i en tot cas útil per barrar el pas a la dreta –el PP no és altra cosa, com demostra cada dia més– i, pel camí, posar en el seu lloc un Partit Socialista espanyol que, en cas d'obtenir majoria, seria tant demolidor com aquella.
El PSM vol arribar a les properes eleccions locals, les de 2011 (si Antic tingués el coratge d'avançar-les, els agafaria amb el pas canviat), a bord d'una nau en la què s'haurien embarcats tots els nacionalistes que en aquesta terra ho són. Això sí, el capità seria inexcusablement el PSM, que també tendria potestat per decidir qui faria part de la tripulació. “El PSM manté la voluntat de fer una coalició nítidament progressista, nacionalista i ecologista”, són declaracions atribuïdes al seu secretari general, Gabriel Barceló. Però, immediatament després d'aquesta atractiva declaració de principis, decideixen que només es volen entendre amb Els Verds (“nítidament” ecologistes, encara que ningú, ni ells mateixos, saben quants són ni quants vots aporten), i tota la resta prèviament s'hauran de sotmetre a una neteja ètnica i ideològica per acabar dins el propi PSM. M'ha recordat un lema del PSOE, si més no adjudicat personalment a Alfonso Guerra, que en la primera transició plantejava els processos unitaris amb d'altres partits convidant individualment els militants a demanar l'entrada “amb el carnet a la boca”.
El partit mallorquinista ha decidit que ell tot solet pot expedir certificats de progressisme i de nacionalisme. Arguments? Potser els 30 anys d'existència, que fan ganes de riure quan recordes que d'aquí dues setmanes farà 79 anys de la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya, presidida per Francesc Macià. Ningú no pot –jo en seria el darrer i no ho faria– negar la trajectòria d'aquell PSI nascut a les primeries del post-franquisme, l'enorme tasca que ha fet per crear un espai nacionalista a Mallorca i, en la mesura que ha pogut, a les Illes. El nostre futur nacional, si el tenim, arrossega un deute força important amb el PSM. Però això no dóna patent de cors per exercir el filibusterisme polític.
En definitiva, perquè a les eleccions de 2010 hi hagi una opció nacional, progressista, amb unes certes possibilitats de no fer el ridícul –i un mal difícilment recuperable al país–, partits com Esquerra Republicana, Esquerra Unida o Entesa per Mallorca s'hauran, primer, d'humiliar i, després, agenollar-se i acotar el cap, en el gest ritual de l'harakiri. I fer-se'l. Joana Lluïsa Mascaró ho va deixar molt clar, en el cas concret d'Esquerra, partit al què va demanar que per començar es dissolgués. Si no fos penós, faria riure llegir com els dirigents del PSM es proclamen com a únics referents nacionalistes a les Illes Balears, en un mateix pla que Esquerra ho seria a Catalunya; un argument, per cert, que suposa per se una desqualificació del partit dels Barceló, Sampol, Mascaró... com a partit nacional (de quina nació parlam quan en parlam?), i els posa a l'alçada dels regionalistes de Cantàbria, d'Aragó o d'altres indrets, respecte d'Espanya.
Així, les coses, aquells que votàvem el PSM quan en Biel Barceló no havia acabat els estudis elementals (en Lladó no havia nascut, ben cert), els que una vegada i altre hem donat suport, des de la pràctica o des de la teoria, a tots els projectes unitaris de les forces nacionalistes de les Illes, ens quedam prou desemparats, pensant si aquesta vegada n'hi haurà prou de signar manifestos de suport. Servidor, per si de cas, ja he demanat els impresos d'afiliació a Esquerra. Si m'he d'auto-dissoldre, que no sigui tot sol.
TORNAR 
