28 de Juliol de 2010

La botilada no és un problema de convivència, només

L'actitud generalitzada dels ciutadans enfront del fenomen que coneixem com a botilada (en espanyol, botellón; en català light/mediàtic, botellot), especialment en el cas dels veïns afectats i empresaris del món de la restauració i el negoci de l'oci, resulta d'un cinisme que voreja l'escàndol. Estam parlant de centenars, de milers de joves, majoritàriament menors d'edat, que fa un ús exagerat de les begudes alcohòliques com a vehicle d'expansió i entreteniment: sembla que hem arribat a un punt que no és pot fer festa sense prèviament engatar-se o, si més no, col·locar-se. D'això, els ciutadans benpensants en diuen un problema social, d'ordre públic, de convivència i de neteja urbana. Jo en dic un greu problema de salut pública.

“Por la convivencia en Palma no al botellón”. Aquest era el lema genèric d'una concentració de 400 persones –si fa no fa, el mateix nombre de ciutadans que el 9 de juliol demanaven a Cort el dret a decidir, l'autodeterminació–, veïns i comerciants disconformes fins i tot amb les ordenances que prepara l'Ajuntament de Palma. Però hi havia més reivindicacions: “Contra el botellón, educación”; “Por una Palma limpia, no al botellón”; “Por nuestro turismo, no al botellón”; “Calvo, escucha: Palma está sucia”. Heu llegit res que parli de salut, de consum abusiu d'alcohol, de menors de setze anys prenent combinats de qualsevol cosa (la darrera que m'han contat: martini amb taronjada, puahhh!)...

No vull que ningú em pugui acusar d'hipòcrita, o sigui que he d'explicar que no bec cap casta d'alcohol; i no perquè no em vengui de gust, sinó perquè ja he consumit la quota que em tocava de per vida. I a més a més sóc fumador, en actiu, i per tant alguna cosa sé de prohibicions, de proscripcions, d'estigmatitzacions... Tot plegat em fa preguntar-me perquè la diligència de les autoritats contra els fumadors no ha tengut ni un pàl·lid reflex en parlar de l'alcohol. Convé recordar, per exemple, que una Llei de Mesures Sanitàries per la Protecció de la Salut i la Prevenció del Consum de Begudes Alcohòliques per Menors, promoguda fa quatre o cinc anys per la ministra Salgado quan estava a Sanitat, està estojada en algun calaix, frenada per les pressions dels grans grups empresarials, vitivinícoles especialment.

Les dades són, emperò, les que són. Al manco, les que es manejaren el el moment del debat de la frustrada llei, fa tres anys. I les dades –referides a l'Estat espanyol– ens diuen, per exemple, que el 65% dels menors, entre 14 i 18 anys, beuen alcohol; l'edat en que comencen a beure són els 13,7 anys. La darrera enquesta que aleshores es tenia sobre alcohol i drogues recollia que el 31% de joves entre 15 i 34 anys han sofert episodis d'embriaguesa; uns 700.000 adolescents s'engaten cada mes.

Enfront d'aquestes dades, el sector de begudes alcohòliques i molt especialment les empreses vinculades a la viticultura insisteix en el consum social com a actitud normal, en la consideració del vi com a aliment, amb les tradicions i la cultura... “El vino lleva alcohol, más que la cerveza y menos que el whisky, pero todo es alcohol, y lo que cuenta es el total ingerido”: no ho dic jo sinó que ho signaven, en un article de premsa publicat dies després que el govern espanyol tiràs enrere la referida llei, dos experts en la matèria, aleshores professors del grup de Ciudatania i Comunicació de l'Escuela Andaluza de Salud Pública, María Ángeles Prieto i Joan Carles March.

Podem esperar res millor de les nostres autoritats, de les forces vives del país? Podem esperar que els empresaris no demanin la prohibició del consum al carrer pensant en que així es consumirà al seus establiments? Podem aspirar a que els nostres veïns es preocupin, a més del seu dret a dormir i viure a uns carrers tranquils i nets –que el tenen–, per la salut dels ciutadans més joves? Podem demanar que l'Ajuntament no faci els comptes només del que li costa fer net el passeig marítim pensant en els turistes? Podem exigir que es consideri la botilada no només com un problema de convivència, sinó com a part de les polítiques de salut pública? No sé si serà massa demanar.