03 de Març de 2010

Encara no toca?

Dissabte passat, l'escriptora Llucia Ramis ho explicitava des d'una perspectiva personal: “Per mi que enyoraré na Maria Antònia Munar; tota la meva vida l'he passada amb ella”. Llucia Ramis té 32 anys. Un servidor en tenia 21 quan vaig conèixer la ja expresidenta del Parlament: ella no en tenia molts més i aspirava a ser la primera batlessa de Costitx a la transició. L'anècdota sempre arriba a la categoria: que una persona amb una trajectòria semblant, que ha estat la primera regidora del seu poble fins que ha volgut; que va ser consellera de Cultura amb en Cañellas i li va aguantar un envit a vida o mort (política); que era l'única diputada que s'havia mantingut a totes les legislatures del Parlament balear; que va convertir el Consell de Mallorca en un govern insular de bon de veres..., hagi acabat dimitint i retirant-se –si més no, momentàniament– de la política, amb imputacions pendents, dóna la mesura exacta de com està el panorama polític de ca nostra. Tant o més que l'esperada compareixença de l'expresident davant el jutge...

La situació política a les Illes és, mirau-la per on volgueu, insostenible. L'Executiu governa sense suport majoritari al Parlament, condemnat a haver de comptar amb vots sospitosos per aprovar qualsevol proposta; a la batlessa Calvo i a la presidenta Armengol poden paralitzar-les qualsevol iniciativa i fer-les anar per allà on vulgui l'oposició...; la llista de polítics i dels corresponents testaferros (PP, UM i PSOE) que tenen pendent una visita al jutjat sembla que no s'acabi mai. Els dirigents polítics comencen a parlar d'eleccions anticipades amb un to menys displicent que no ho feren fa dos mesos i mig, quan Esquerra Republicana les va demanar per primer cop, en sortir de les institucions. Però ho fan, encara, amb la boca copa: el portaveu del Bloc, en ocasió del Dia de les Balears, proclamava  la necessitat “d'una regeneració política absoluta”. “Cal una catarsi”, reblava, perquè les institucions i els polítics recuperin la credibilitat perduda; no concretava, emperò, de quina manera es podia envestir la regeneració, la necessària catarsi.

El president del Govern també ha aprofitat el cap de setmana festiu per dir la seva, en l'habitual to mancat de compromís, donant més fum que llum: "La valentia no està en convocar o no eleccions, sinó en donar resposta als ciutadans”. Au idò, ja tenim la Seu plena d'ous. No estaria de més que, amb el mateix coratge que va treure per fer fora UM de les institucions, fos capaç d'argumentar què vol dir quan insisteix que “aquests moments són temps de donar respostes”, de “corresponsabilitat política” i d'“unir esforços parlamentaris”. Des de diversos indrets se sumen veus a la d'Esquerra, advertint el president de quina és la resposta que significaria un acte veritable de responsabilitat política. Cal no magnificar les enquestes que publiquen els mitjans –personalment no en som un defensor–, però tampoc seria bo no voler ni veure-les. Podem semblar una paròdia, una caricatura de la voluntat popular..., però qualsevol caricatura parteix d'una realitat, i només fa que accentuar-ne els trets, amb més o menys intenció paròdica.

Ja fa temps que aqueixes veus demanen què més ha de passar perquè Francesc Antich exerceixi una de les poques prerrogatives que li va donar el nou Estatut d'Autonomia i convoqui eleccions? Encara no toca? Tanta apel·lació a la responsabilitat pot acabar sonant a fals argument per justificar interessos estrictament electorals, legítims però inoportuns.