01 de Febrer de 2010

El meu carrer ja no és el meu carrer

Jo vaig néixer al Camp Redó; gairebé en el límit nord del que coneixíem estrictament com a Camp Redó, bordejant la frontera amb Corea, les vivendes del Generalísimo, que ja aleshores eren per a nosaltres una espècie de territori comanxe. El límit sud el teníem situat en els edificis modernistes de l'Escorxador (jo me'n vaig anar del barri sense saber què era el modernisme, sense saber que existia quelcom que era conegut com a tal).

Vaig viure fins als catorze anys al domicili familiar, on mon pare va viure abans de casar-se i on es va instal·lar amb ma mare, juntament amb la meva padrina Margalida, viuda del padrí Pep des de poc abans de les noces. Era el carrer Alférez Oleza Gual, nombre 72, una planta baixa que feixa xamfrà amb el del Teniente Escandell. Avui, més de cinquanta anys després, he llegit que el carrer on vaig néixer i viure la meva infantesa i primera adolescència ja no duu el nom d'aquell oficial del qual jo ho ignorava tot: tampoc no em va preocupar mai, el fet de no saber-ho. Però sempre havia tingut gravat el seu nom, igual que el de l'Escandell que, imagino, degué morir amb el grau de tinent.

Aquest és el xamfrà del que era carrer Alférez Oleza Gual. La finca que s'aixeca a Teniente Escandell ocupa el que era el nostre corral. (Foto © J.J. Rosselló)

Sóc fervent defensor de l'anomenada Llei de la Memòria Històrica, tot i que considero que és coixa en molts aspectes, una llei covarda en molts sentits. Però el mínim que es pot demanar es treure dels carrers, dels llocs destacats de les nostres vies, places, avingudes... el nom d'aquells que, considerats durant anys com a herois, com a màrtirs, no eren més que un exèrcit de traïdors a la seva lleialtat republicana, uns rebels enfront de la legalitat del govern, en general una colla de feixistes i, en bastants casos senzillament uns assassins.

L'Ajuntament de Palma ens està venent la decisió de suprimir els noms dels carrers políticament inacceptables com una parenceria de justícia democràtica, un rescabalament d'anys d'ignominia. No deixa de ser cert, però és una mesura que es queda curta; sobretot quan a Palma romanen dempeus mostres d'homenatge al franquisme tan escandalosament vergonyoses com el monòlit de Sa Feixina, el recordatori d'uns soldats que moriren a bord d'un creuer facciós, que tenia només la particularitat de dur el nom de Baleares. Una mal entesa associació entre el nom de les illes i aquella arma bèl·lica, protagonista de fets de guerra gens honorables, no justificaria la permanència del monument. Ni contextualitzat ni amb punyetes.

D'ençà que es començà a parlar seriosament, per mor de l'aplicació de la Llei de la Memòria Històrica, de la possibilitat que a la fi desapareixi el monument de Sa Feixina, es va iniciar una campanya d'intoxicació d'alta intensitat, no sé si des de determinats àmbits polítics, des d'alguns mitjans de comunicació o, lògicament, per part dels familiars dels morts del Baleares. Es manipulen les informacions, les dades històriques, els sentiments fins i tot... Però res d'això té sentit: ni la por d'alguns partits polítics, de les instàncies governamentals fins i tot; ni les declaracions plorinyoses (comprensibles, emperò plorinyoses) dels familiars, que no saben o no volen destriar el fet que no es discuteix el tarannà, les virtuts ni els defectes dels individus.

Sabeu, ara estic pensant que em dol la desaparició del nom del meu carrer, perquè era testimoni nostàlgic de la meva infantesa. Al cap i a la fi, les plaques que l'identificaven ni totes juntes em feien la nosa que sí em fa el monòlit de Sa Feixina. Si finalment no s'esbuca per no ferir el sentiments dels parents dels morts, jo vull que em tornin aquell oficial de nom Oleza Gual, encara que no sé qui era ni quina la va fer. Per respecte a la meva memòria personal.