29 de Juny de 2010

Barceló dialoga amb el gòtic

Sé que no descobresc res ara si escric que en Miquel Barceló és un artista que no deixa ningú indiferent. El felanitxer suscita l'admiració i el respecte de molta gent, però també animadversions que atenyen no només la seva obra i el seu valor, sinó consideracions personals sobre el seu tarannà i la seva relació comercial amb el món de l'art. Barceló acostuma a desmentir amb els fets aquells que, per exemple, volen suposar la seva desvinculació amb Mallorca, com si se'n fes de menys dels seus orígens, que en realitat revisita sistemàticament en la seva obra. Dubto molt que les persones que n'haurien d'estar al cas siguin conscients de la feina de difusió que l'artista fa del nom de l'illa, i sense cobrar els milions –tudats– que li donaren a en Michael Douglas o que li donen ara a en Rafa Nadal.

Ara mateix, des de la setmana passada, en Miquel Barceló ha tornat vincular el seu nom, i la seva obra, a un corrent artístic històric que li és força estimat: el gòtic mallorquí. La ciutat d'Avinyó acull, fins a començament de novembre, el diàleg que el de Felanitx ha volgut establir amb gairebé mig centenar de peces procedents del Museu de Mallorca, que veu així com el seu fons guanyen el valor que sempre aporta la difusió. I tenint en compte la sequera pressupostària a que està sotmès el Museu, sé del cert que la directora, na Joana Palou, ho haurà agraït, més enllà del valor artístic intrínsec de la proposta, que ella mateixa ha comissariat.

I més gòtic
Ca n'Oleo va començar essent un casal gòtic; amb el temps, emperò, li van anar afegint estàncies i per tant estils arquitectònics: és notable, per exemple, la façana renaixentista de l'edifici principal. Després d'anys d'oblit i, darrerament, de feina de recuperació, amb els inevitables retards que sempre acumulen aquestes obres (no sé si deu tenir a veure amb el fet que fan feina amb diners públics), el projecte dels Nicolau, pare i filla, està a punt de concloure.

La visita que dies enrere cursaren a l'edifici les autoritats acadèmiques, i concretament una frase que els diaris atribueixen a la rectora Casas, segon la qual hauria dit que Ca n'Oleo ha d'esdevenir un “punt de contacte de la Universitat amb la ciutat”, m'ha recordat un debat de fa trenta anys. Bono, en realitat m'ha recordat l'absència de debat, perquè el vell i inicial projecte d'anar construint físicament la que aleshores era anomenada Universitat Balear dins la ciutat, aprofitant espais patrimonials com ara el casal que fora de la família Oleo, va ser ràpidament postergat, crec que per un de les genialitats del rector Nadal Batle, ferm partidari del campus de la carretera de Valldemossa.

Fa de mal de dir, a hores d'ara, que hauria passat si la UIB no hagués emigrat cap els entorns de So n'Espanya. Jo sempre he mantingut, emperò, que vam perdre una gran ocasió de tenir una ciutat universitària, amb tot el que té de positiu, i no només acadèmicament i cultural, sinó també econòmicament, la presència dels milers d'estudiants vivent i movent-se pel centre de Palma. Bé, allò ja no té remei i ens haurem de conformar en tornar posar en contacte la Universitat amb la ciutat.

L'Estatut, sentenciat
El titular no és meu, he d'admetre-ho, sinó de la publicació digital Tribuna.cat; però m'ha semblat tan encertat que no he pogut resistir-me. Quan tot just començava a redactar aquestes ratlles, s'han disparat totes les alarmen dels mitjans digitals: el Tribunal Constitucional, a la fi, quatre anys després, tota una legislatura gairebé, ha emès la seva sentència sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

No en conec els detalls, òbviament, i me'n guardaré de comentar-los. Però una cosa està clara: amb 14 articles declarats anticonstitucionals i no sé quant objecte d'interpretació, aquest Estatut ja no serveix per res. Si més no, no serveix per representar la voluntat del poble català que el va aprovar, a través de la representació parlamentària, i el va referendar en votació popular.

Potser em direu que a nosaltres què ens és tot això. Potser teniu raó, vist des de l'òptica regionalista que s'està imposant en els darrer temps en allò que abans era nacionalisme: ara en diuen mallorquinisme polític, i de catalanisme nacional ningú no en vol parlar. Però convé tenir clar que aquest decisió del TC deixa clar, per sempre més, que les utopies d'una Espanya plural, del federalisme igualitari, l'Estat de les Autonomies en definitiva, no és res, ningú no se'l creu ni res de bo en podem esperar. A partir d'ara, que cadascú faci els seus comptes. I tal dia farà un any...