28 de Juliol del 2010
L'actitud generalitzada dels ciutadans enfront del fenomen que coneixem com a botilada (en espanyol, botellón; en català light/mediàtic, botellot), especialment en el cas dels veïns afectats i empresaris del món de la restauració i el negoci de l'oci, resulta d'un cinisme que voreja l'escàndol. Estam parlant de centenars, de milers de joves, majoritàriament menors d'edat, que fa un ús exagerat de les begudes alcohòliques com a vehicle d'expansió i entreteniment: sembla que hem arribat a un punt que no és pot fer festa sense prèviament engatar-se o, si més no, col·locar-se. D'això, els ciutadans benpensants en diuen un problema social, d'ordre públic, de convivència i de neteja urbana. Jo en dic un greu problema de salut pública.
“Por la convivencia en Palma no al botellón”. Aquest...
Continuar llegint...
20 de Juliol del 2010
D'un temps ençà, en el cas d'un servidor des de fa dos anys i mig, ens arriben adesiara notícies de l'estat i la situació de l'artista mallorquí Miquel Morell, absent de l'illa des de fa més d'una dècada i en la actualitat allotjat en una residència d'Albacete, pels bons oficis de la família amiga que, des de la mort de la mare, esdevingué la seva, l'única que va tenir.
Des de la meva primera infantesa, Miquel Morell va ser veí de la nostra família, al Camp Redó, el barri on vaig néixer i créixer. Jo aleshores no ho sabia. Vull dir que no sabia qui era aquell home que vivia a una casa de planta baixa, just davant el col·legi Manjón, que va ser on vaig fer els estudis primaris i el batxillerat elemental. Jo veia aquell home, ja barbat i de cabells gairebé blancs, trastejant pel jardí de ca seva; des d'un bon principi vaig tenir-ne...
Continuar llegint...
14 de Juliol del 2010
En parlar de mi, no ric, deim a ca nostra. I si del que parlam és de cèntims, manco rialles encara. Dissabte passat, el matí, vaig ser objecte d'una d'aquestes actuacions que a parer meu constitueixen, per molt legals que puguin ser, una arbitrarietat. Un controlador –un personatge al que personalment no reconec cap autoritat– em va denunciar per haver infringit un precepte de l'Ordenança Municipal de Circulació, el que sanciona passar-se del temps pel qual has pagat: 15 minuts, 60 euros.
El bulletí (sic) de denúncia que em vaig trobar enganxat presentava una sèrie de peculiaritat, que tros que si més no són una mica irregulars. Es tractava d'una “denúncia voluntària” estesa per el controlador K-001525, un senyor o senyora que respon a les inicial J.L.G. I viu al carrer Capitán (sic) Vila; que no sé jo què ens hauria d'importar als denunciats...
Continuar llegint...
05 de Juliol del 2010
La setmana passada, la Comissió de Patrimoni del Consell de Mallorca hauria d'haver aprovat l'inici de l'expedient per a declarar tot el centre històric de Palma com a Be d'Interès Cultural (BIC); la Comissió tenia damunt la taula el corresponent informe favorable de la Ponència Tècnica de Patrimoni, que l'havia aprovat dues setmanes enrere per unanimitat dels seus membres, entre els quals hi havia un representant de l'Ajuntament. Que havia passat en aquestes dues setmanes?
Tot apunta que el departament d'Urbanisme de l'Ajuntament de Palma, quan va tenir coneixement de l'acord de Patrimoni, va començar a moure cel i terra perquè es retiràs de l'ordre del dia de la Comissió. Ben segur que degué ser una lluita sorda la que mantingueren els responsables d'Urbanisme, amb la socialista Yolanda Garvi al front, i els de Patrimoni, departament que dirigeix la nacionalista Nanda Ramon. En definitiva,...
Continuar llegint...
29 de Juny del 2010
Sé que no descobresc res ara si escric que en
Miquel Barceló és un artista que no deixa ningú indiferent. El felanitxer suscita l'admiració i el respecte de molta gent, però també animadversions que atenyen no només la seva obra i el seu valor, sinó consideracions personals sobre el seu tarannà i la seva relació comercial amb el món de l'art. Barceló acostuma a desmentir amb els fets aquells que, per exemple, volen suposar la seva desvinculació amb Mallorca, com si se'n fes de menys dels seus orígens, que en realitat revisita sistemàticament en la seva obra. Dubto molt que les persones que n'haurien d'estar al cas siguin conscients de la feina de difusió que l'artista fa del nom de l'illa, i sense cobrar els milions –tudats– que li donaren a en
Michael Douglas o que li donen ara a en
Rafa...
Continuar llegint...
23 de Juny del 2010
És frustrant. Tot el cap de setmana donant-li voltes i no hi ha hagut manera. Un articulista
comme il faut sempre hauria de tenir a punt el text adient per a l'afer més candent. I un servidor no només no sé que explicar sobre una vuvuzela, sinó que fins fa dos dies no n'havia sentit a parlar mai ni, òbviament, sabia que pestes volia dir la parauleta, que me sonava a suahili. Resulta que no, que no és un mot suahili, sinó zulu. Clar, com podia esperar que em sonàs a alguna cosa.
Després d'esbrinar que és un instrument suposadament musical, que perd en tot cas aquesta seva condició des del moment en que el fan servir els seguidors d'algunes seleccions nacionals de futbol, el poc interès que havia suscitat en mi es va esmunyir de cop. No hi ha article que hi valgui, em vaig dir; i per provar de quedar bé, he decidit senzillament posar el títol que ja haureu...
Continuar llegint...
17 de Juny del 2010
Els ciutadans en general, i molt especialment aquells que han fet de l'opinió publicada el seu
modus vivendi habitual, tenim una certa facilitat per bastir grans debats habitualment inútils i innecessaris, a partir d'anècdotes que no tenen major transcendència social, si més no en termes numèrics. És el cas del burca i/o el niqab, models extrems del vel que l'islamisme més abrandat imposa a les dones, sota pretextos habitualment religiosos encara que també es fan servir les tradicions socials com a argument. I, ben mirat, la presència, l'ús públic d'aquestes peces de roba en la nostra societat és encara prou escadussera com per no justificar el debat. Jo mateix ara ja n'he escrit massa, segurament.
Entre els qui ens identificam amb la laïcitat, la democràcia i el republicanisme que hem heretat de la Il·lustració i que fonamenten en bona mesura...
Continuar llegint...
09 de Juny del 2010
“Si no hem de perdre el nord, no l’hem de perdre mai. Si hem de salvar la llengua i el país, l’hem de salvar. Amb crisi o sense.” La frase li servia a l'escriptor vallesà Roc Casagran (Sabadell, 1980) per tancar un article que vaig llegir ahir mateix, dimarts 8 de juny, al directe!cat, tot reflexionat de quina manera l'actual situació de crisi es fa servir per part d'alguns per justificar qualsevol decisió. A mi, en canvi, em va la mar de bé per entrar en olivetes sobre un parell de coses que també tenen a veure, si fa no fa, amb el mateix escenari.
Possiblement m'haureu llegit un caramull de vegades –i si no a servidor, a molts altres comentaristes– fins a quin punt les polítiques culturals interessen només relativament als administradors públics: segons quan, segons com, segons perquè –ja sabem que no done vots,...
Continuar llegint...
02 de Juny del 2010
Dia contra els fumadors. Dilluns, 31 de maig, tota la gent benpensant i antitabaquistes en general del país –bé i també d'Espanya i suposo que d'altres nacions veïnes– varen celebrar el Dia sense Tabac. En realitat és una jornada contra els fumadors, no pas contra el tabac: difícilment podrien anar contra el tabac, tenint en compte que el promotor primer de la efemèride és l'Estat, principal –únic?– beneficiari dels milions de quartos que genera la venda del tabac, per via impositiva. Guaita que el senyor Rodríguez Zapatero, en una nova demostració de la seva brillant estratègia econòmica, no tengui l'acudit de promocionar ara, tot de cop, el consum de les labores nacionales per tal d'eixugar una mica el dèficit que li han endossat els agents financers, els especuladors diversos, el empresaris alimentats per la bombolla...
Continuar llegint...
26 de Maig del 2010
La setmana passada, divendres horabaixa, mentre feia una de les meves voltes habituals pels carrers de Palma, vaig passar casualment per davant de la botiga de can Pomar Flores; bé, en realitat, Casa Pomar Flores, que hi farem. Feia estona que no passejava per aquella part del carrer de Sant Miquel i, en principi, em va sorprendre el portal obert al costat de l'entrada de la botiga. I veure-hi quadres penjats. Vaig veure el retol d'Espai 150 i aleshores vaig recordar que alguna cosa havia llegit a la premsa: que els 150 eren els anys que fa que en Gaietà Pomar va obrir el seu negoci de papers pintats, que amb el temps s'ampliaria amb una variada oferta d'ormejos per a la pràctica de les belles arts.
Una cosa duu a l'altra i, mentre contemplava des del carrer les obres de Toni Barceló, em va venir al cap un cas del qual em vaig fer ressò fa dos anys, tot i que cueja des de molt més enrere: el cas dels papers de can Pomar Flores....
Continuar llegint...
1
