12 de Juliol de 2010

Res personal

Ja fa uns anys, vaig comprar un aparell de música pel cotxe. Tot digitalitzat. Botonets i necessitat del manual cada dos per tres... fins que el perds, el manual. Els primers dies quan tenia posada la música d'un cd em botava de cop la ràdio, la pantalleta posava News, o una cosa així, però el que realment sonava era Radio 5, Ràdio Nacional de España. Sembla que és un sistema ideat per donar informació, de manera automàtica, del trànsit, embossos, incidències de mobilitat... d'altres ciutats molt enfora, mar enmig, del teu petit poble o capital.

Anys després el problema s'ha agreujat força. La solució de pitjar un botonet que em va indicar un mecànic entès (encara que mai no va solucionar el problema), ja no funciona. Ara la ràdio intervé per tallar on vol qualsevol música o cançó que em pugui estar emocionant. Avui, a més s'hi ha afegit un greuge molt important: la final del Mundial de fútbol.

Tenia la sort, avui diumenge 11 de juliol de 2010 i segons el quadrant, d'haver de fer feina. Concretament a la zona de s'Albufera i s'Albufereta entre les 11 i les 18 hores.

Enmig d'ambdues albuferes hi ha el gruix de l'àrea turística d'Alcúdia. Banderes espanyoles penjades de cotxes i balcons, altaveus agressius cridant vivas a España.... i la puta ràdio que me botava cada dos per tres per tallar-me el piano de Schubert i emetre en el seu lloc proclames patriòtiques espanyoles que jo silenciava tot d'una. Per paga les emissores en català s'escolten malament i o s'entretalla misteriosament el so a cada moment. Tampoc s'escolta ni poc ni molt des de fa un temps, Catalunya informació i Icatfm. Quan he pogut circular fora dels cascs urbans, l'he apagada i he fruit del so dels ocells i del vent. Un benestar.

Quan he acabat, a les sis, he partit a ca meva, m'he donat una fresca i vivificadora dutxa i he decidit anar al cinema. Dues opcions amb una coincidència, les dues comencen a la mateixa hora 20'20, es a dir deu minuts abans que comenci el partit de la final del Mundial, España – Holanda. Com que he passat per l'autopista al costat del Festival Park i he pogut veure la coa de cotxes amb banderes espanyoles que feien coa, he sospitat que a Porto Pi terrasses, on fan “Nothing personal”, podria passar el mateix, m'he decidit per “Io Giovanni” al Rivoli. Dit i fet, he aparcat a Lluis Salvador i, abans de fer una cervesa ja que anava bé de temps, he volgut comprovar que la pel·lícula estava en cartellera i a l'hora que suposava. En arribar-hi m'he trobat amb un cartell que posava que “Debido a problemas técnicos con la copia de “Io Giovanni”, hoy quedan anuladas las entradas para esta pel·lícula”. Quan he baixat la vista, l'he topada amb la de dos empleats que em miraven, o m'ho he pensat, amb una certa ironia. No n'he fet cas i me n'he anat, això sí, creient que en realitat la pel·lícula estava anul·lada pel ditxós partit i no per cap problema tècnic.

Així que res, cap a Porto Pi, s'ha dit. Allà tot ha anat més o menys bé. He adquirit les entrades sense cap problema i me n'he anat a fer una cervesa. Poc abans de i vint he entrat a la sala que era absolutament buida. La pel·lícula, rodada per devers la Irlanda de vora la mar i terra humida i fosca i amb sòls dos personatges solitaris que es troben, s'hi adeia molt, amb la meva solitud. Malauradament qualcú més ha tengut la mateixa idea meva, o semblant, i una estona després de començada la pel·lícula han comparegut dues parelles. Unes s'han posat a parlar durant gairebé tota la duració del film, potser un poc més fluix de com ho fan a casa seva. Segurament cercaven la fresca de l'aire condicionat mentre als seus homes els bullia la sang amb el partit. Pel que fa a l'altra parella, no se si eren dues dones o home i dona, els ha sonat el mòbil i han contestat com si es trobassin en ple Arenal.

Res, he partit cap a ca nostra i m'he preparat un soparillo i... he escoltat un coet. Després més. He fet la corresponent comprovació i sí, s'han complert els pitjors presagis i a més es pot pegar foc al bosc.