01 de Febrer de 2010

Posar noms, llinatges i sigles a la corrupció

Una pregunta em turmenta ja fa temps: com és possible que la gent no reaccioni davant la corrupció, davant l’explotació, davant la injustícia,...?  O que es caigui en la trampa de generalitzar la podridura a tota “la classe política”, expressió abominable que hauríem de desterrar del nostre llenguatge.  Només s’explica des de la constatació que la corrupció està fortament arrelada en la nostra societat. El caciquisme, el nepotisme, el favoritisme... formen part dels “valors” que ens han inculcat, de la manca de valors més ben dit, dels mecanismes de poder que determinen les nostres vides. I el “tots són iguals” només és una excusa per justificar que s’està d’acord amb aquestes perversions que permeten perpetuar en el poder els qui l’ostenten per naturalesa, quasi per designi diví. El més trist de tot, però, és que persones formades caiguin en aquesta mena de fatalisme. El “tot està podrit” o “no hi ha un pam de net”, són les expressions més reaccionaries que existeixen, perquè fan el joc als qui corrompen i podreixen.

Periodistes, humoristes, tertulians,... deuen pensar que actuen amb valentia denunciant la corrupció generalitzada de “la classe política”, quan aquesta denúncia genèrica no deixa de ser una covardia. Només es combat la corrupció posant-hi nom i llinatges i sigles. Al contrari es fa un gran favor als corruptes al posar-los dins el mateix sac que els honests.  

Sobre la corrupció, els darrers temps, encara s’escampa una altra teoria, no gens menys reaccionaria: la corrupció està provocada per les autonomies, que han caigut en mans del sistema caciquista. Es dóna per fet que l’Administració de l’Estat està prou blindada contra les pràctiques corruptes, com si els Estats, per definició, fossin immunes a la corrupció. Els seus autors, però, obliden els grans contractes que es segellen a les llotges del Santiago Bernabeu o les influències que determinen monopolis o privatitzacions. Per no parlar de “la gran corrupció” que són les relacions diplomàtiques entre els Estats. Veiem com els nostres governants, els de les “democràcies occidentals” estrenyen la mà a dictadors sanguinaris, paorosos genocides que tenen el seu poble sotmès a l’esclavatge més inhumà... per interessos d’Estat; mentre que lluitadors pels drets humans i la democràcia són proscrits, simplement, perquè no tenen un Estat que els empara.   

He vist de prop la “gran corrupció”, la que practiquen els governants dels “països democràtics”, amb la complicitat de les Nacions Unides; amb el silenci, o pitjor encara, la repugnant propaganda dels grans mitjans de comunicació, també dels autoanomenats progressistes.  Magnicidis horribles, genocidis espantosos, pillatge de recursos naturals, violacions massives de dones, explotacions d’infants, fam i misèria... Com és possible que això continuï en el segle XXI? Com és possible que s’amagui un genocidi de més de vuit milions de persones a Ruanda i al Congo?  Com és possible que un Tribunal de l’Audiència Nacional espanyola hagi acusat de crims tan abominables i dictat ordre d’arrestament contra quaranta alts càrrecs del Front Patriòtic Ruandès, que governa Ruanda, i els governants socialistes espanyols i les Nacions Unides els estrenyin la mà i els protegeixin.

I, malgrat tot, vull reivindicar la Política, la desprestigiada política. Perquè, en el fons, els grans beneficiaris del descrèdit de la política són aquells als qui ja aniria bé una dictadura. Només fent Política, amb majúscules, podrem combatre la corrupció. Només amb la Política, com la que feu Gandhi, o Luther King, o milers de persones que, des de l’anonimat, ajudaren a conquerir els drets que gaudim, el Món seguirà progressant... malgrat els corruptes.