12 de Juliol de 2010

Surrealisme, política, futbol, periodisme i....el pop Paul

Un pop de Miquel Barceló a la Catedral de Palma

El pop Paul i les seves prediccions sobre el Mundial de Futbol són l’única cosa veritablement surrealista que ens ha passat en els darrers temps, aquesta època tan confusa. Molts polítics solen utilitzar la paraula “surrealisme” de manera totalment imprecisa. Per exemple quan volen dejectar un projecte del contrari diuen que és “surrealista” i, en realitat, no estant dient res, com quan dilluns passat el conseller de Medi Ambient va parlar de camps de golf i el PP a IB3 ràdio. Hauria trobat més adient que anàs al bessó de la qüestió i exposàs les divergències de fons entre el seu projecte i el del PP. Potser hauria pogut utilitzar les paraules irracional, il·lògic, absurd... El surrealisme té a veure amb l’automatisme de l’escriptura, els somnis, el pensament sense control... però no en defensar un camp de golf per uns interessos econòmics o plantejaments polítics.

Mentre l'ecoltava vaig recordar una escena de la pel·lícula Annie Hall de Woody Allen. Ell i la seva companya fan cua per anar al cinema amb un estrany pedant al darrera que parla i parla de McLuhan (el primer analista dels mitjans de comunicació, que ja en els 70 parlava de globalització), fins que el protagonista de la pel·lícula fa sortir McLuhan de darrera una columna i li demana si el pedant l’ha entès. Ell mira a la càmera i, naturalment, diu que no. Seria divertit que això es repetís a la vida real amb molts altres autors i conceptes. Per exemple que Breton, Dalí o Buñuel sortissin de darrera una porta quan alguns dels polítics d’aquestes illes diuen que una proposició de Llei o uns plantejaments dels contraris son “surrealistes”.

Són massa freqüents els discursos dirigits als afiliats o simpatitzants plens de sobreentesos i amb poques explicacions raonades. S’obtenen molts aplaudiments, però pocs vots nous. I amb això no vull dir que Vicenç sigui dels que pitjor s’expliquen. Ni que no tengui raó. És més difícil entrevistar altres polítics que duen un llistat de “paraules clau” a la butxaca i les aprofiten per col·locar-les preguntis el que preguntis. Solen ser els que senten major menyspreu pels mitjans de comunicació i que, si han escoltat alguna vegada la frase de Mc Luhan “el mitjà és el missatge”, l’entenen com si els mitjans de comunicació fossin cossos compactes de ferro en els quals els periodistes no tenguessin cap possibilitat de pensar o actuar, ni cap necessitat.

Per això també em va sorprendre que la consellera Esperanza Marí digués a una tertúlia igualment d'IB3 ràdio que, quan varen empresonar el diputat d'UM Bartomeu Vicenç, els mitjans de comunicació no haurien d’haver parlat de la seva condició de diputat. Aquí sí que hauria d’haver sortit un cor sencer de periodistes (com a altres pel·lícules de Woody Allen) per cantar-li que no sols era una dada, sinó una de fonamental, i que és important saber qui maneja o ha manejat els nostres interessos, els nostres doblers, el nostre territori. No entenc que per voler mantenir artificialment el prestigi de la classe política en conjunt, s’intenti desprestigiar els periodistes en general. No és surrealista, és irracional. No s'aguanta.

He col·laborat a tertúlies d'IB3 ràdio i televisió i la meva experiència és que mai m’han dit el que havia de dir o pensar (com tampoc ho han fet a ibdigital)  Però les meves observacions o percepcions des de fora (com a receptora o lectora) d’ambdós mitjans són diferents. S’ha dit i publicat que els redactors d’esports d'IB3 tenien instruccions no sols verbals sinó també escrites de parlar poc del Mundial de futbol per prioritzar la informació local i que, com és lògic, s’havien enfadat i rebotat. Me pareix inadmissible i també indigne que això pugui passar en el mateix mitjà que tants doblers va tudar amb la transmissió de les carreres de Formula 1. Tot va a l’enervés: s’hauria de prioritzar l’esport local , però també després deixar  treballar els professionals.  

I encara seria pitjor que fos cert que, com s’ha dit, PP i PSOE hagin negociat que el primer partit votarà a favor de la Llei de la Platja de Palma si tenen una subdirecció a IB3, ara que s’ha de canviar la direcció. Sempre m’he demanat quin tipus de conversacions poden mantenir tres o quatre periodistes que representen partits polítics diferents per a organitzar les informacions d’un mitjà públic i encara més si els informatius depenen d’una empresa privada. No ho sé qualificar. Record la cabina o “camarot” dels germans Marx. Una vergonya per les institucions públiques que haurien de garantir la llibertat i el dret a la informació.

Massa coses fosques, tèrboles o amagades. Massa pops, massa tentacles. El pop Paul sí que sembla del món dels somnis, l’atzar, la casualitat i el que passa sense saber perquè. Hi ha grans dirigents amb fils ocults que el fan moure? Si fos així els seus tres cors s’aturarien poc a poquet i d’un en un, com si fos un pobre periodista vocacional que volgués fer la seva feina. Els periodistes hem rigut amb el pop Paul, però no sé si alguns polítics pensen que allà a on hi ha un periodista, ben igual hi podria haver un pop. I que, a més a més li poden dir cap a on s’ha de moure.





Un altre pop de Miquel Barceló al Palau dels Papes d’Avinyó