21 de Juny de 2010

Fracàs escolar, social i doblers

Fa poc es va publicar que les Balears eren una de les tres comunitats amb més fracàs escolar de l'Estat, en el curs 2005-06 amb uns percentatges d’un 38% aproximadament, seguida de València, amb un 39%, i Ceuta i Melilla amb un 50%. A més a més Espanya (amb un 29%) supera en molt la mitjana europea. D'altra banda, les xifres varen augmentar progressivament des de l'any 2000, en el qual la mitjana espanyola era d’un 26’6% i la de les Illes Balears d’un 35%.

Els números són de l'època en la qual Matas era el president de la Comunitat Autònoma (curs 2005-06), encara que a les primeres lectures s’hagin presentat en present. No vull dir amb això que pensi que en els darrers tres anys les coses hagin canviat molt. Les causes són massa profundes i massa estructurals per poder creure que les minses mesures del Govern Antich les hagin fet variar notablement. I l’interpretació conjunta és molt dramàtica: Espanya a la cua d’ Europa i les Illes Balears a la cua d’ Espanya. La cua de la cua, un desastre pel futur.

Per fracàs escolar s’entén, en general, no tenir una sèrie d’habilitats sobre comprensió de llengua, matemàtiques i entorn, i també no poder superar l’ensenyament obligatori (ESO). Els pedagogs, psicòlegs i altres especialistes han fet moltes anàlisis i percentatges. Se sol parlar de les causes atribuïbles a capacitats de l’alumne (que poden estar afectades per motius com la dislèxia, retardament mental o una especial situació emocional), les que es deuen a l’entorn que van des de com és l’escola fins com rep i tracta els alumnes, i les motivades pel context familiar i la preparació dels pares. I aquí hi entra, és clar, el tema de la immigració. És molt evident que un nin que ve d’un altre país, amb una cultura i una llengua diferents, té més dificultats per integrar-se que un mallorquí de primera o segona generació. Això fa que es plantegin demagògics debats sobre si els immigrants fan endarrerir el conjunt de les classe o si, com que no arriben als nivells dels altres, fan augmentar els percentatges. Pot ser una cosa o altra, o les dues juntes, segons el centre, segons els professors.

Però què ha de fer el mestre, normalment d’escola pública? Pensar més en aquell nin o nina del Nord d’Àfrica o d'Amèrica del Sud que en els altres per tal que no s’enfonsi o deixar-lo sol amb el seu drama personal? Si el professor no te recolzaments exteriors, cada dia, a cada classe, s’enfronta amb un problema humà molt important. I de cap manera ha de renunciar a ensenyar la llengua pròpia de la Comunitat. A més a més, encara que els centres concertats també hagin de respectar la gratuïtat de l’ensenyament, en conjunt acullen menys immigrants que els que són veritablement públics. No sé ben bé si els motius són criteris restrictius xenòfobs o econòmics, però succeeix.  No puc proposar grans solucions, però pens què hi hauria d’haver més comunicació entre els centres i la conselleria d'Educació per tal de solucionar els problemes reals i personals: activitats de recolzament a on s’han de menester.

Un altre factor també molt important (al marge de com és l’alumne, la família o l’escola) és com és la societat, i s’ha repetit que un dels motius de l’abandonament dels estudis per part dels joves era que podien trobar una feina més o menys ben pagada sense gaire titulació. Però això es deia abans de la crisi. Un des aspectes positius d’aquests moments tan negatius que vivim és que molts joves decideixen seguir estudiant. Però, els agrada aprendre, saber coses o tot és per guanyar doblers? Quan es parla de “recuperar valors” me pos a l’aguait. No hi ha cap valor més important que l'immediat de la pròpia vida: saber-la entendre i organitzar. Per això el pitjor fracàs és el d’una societat que només valora el que es té: una hipoteca, un cotxe, un treball precari.

Una societat amb treballadors més qualificats serà més competitiva, i això està bé, però, parlam sols d’això? De la qualificació sols pel treball o també per viure i entendre l’entorn? Si l’únic referent vital són els doblers, crea molta angoixa el fet de tenir-ne pocs o amagats o ostentats. Si s’aprèn a consumir i a relativitzar els béns materials, és una altra cosa. La societat hauria de donar altres exemples als joves i així, pentura, podrien replantejar les seves prioritats: fer cultura. I ja sé que això és utopia, però, com deia Saramago, l’utopia és el demà.