08 de Març de 2010

Dones treballadores

Maria té 35 anys i una carrera universitària. Treballa a una Administració Pública. El seu marit, Toni, una mica major, era autònom i va haver de tancar l'empresa, per manca de crèdits, com tants d’altres. Està indignat, diu que tots els polítics són iguals i que l’han deixat a la vorera. El matrimoni ha hagut de reduir despeses i han prescindit de la dona de la neteja i dels viatges. Toni intenta cercar socis per obrir un nou negoci i procura estar informat sobre ofertes de feina o d’economia negra. Els matins s’aixeca una mica més tard que abans i surt a veure si pot trobar alguna cosa. Procura gastar poc, però algunes vegades fins i tot s’atura a comprar fruita i una mica de carn a la botiga del costat. I quan ella arriba de la feina somriu i li diu, que no és necessari que l’horabaixa vagi a comprar fruita, ni llet, ni aigua, ni carn, que ell ho ha fet per ella.

Les primeres vegades, quan ella va veure les bosses sols sense desfer li va donar les gràcies. Després va fer el dinar, va escurar, va posar la rentadora, va netejar la casa i va deixar el sopar del seu marit fet abans d’anar a dormir.

Ara ja no li dóna les gràcies quan el veu venir amb dues bosses de taronges, una botella de llet i un paquet de llom tallat. Li diu que ho podria haver col·locat a la cuina i que podria haver preparat alguna cosa per dinar. També qualque horabaixa ha intentat que ell planxés roba de la bugada. Però en Toni diu que no en sap i de cap manera vol pujar al terrat comunitari a estendre “per si el veuen”. No es considera gens masclista i fins i tot ha dit en públic que tots els polítics són iguals i si no fos per la seva dona, ho passarien molt malament. Només deixa d’anar a comprar de preparar un dinar, de llom i patates fregides, quan la seva mare va a passar un dies a ca el matrimoni. Aquests dies la sogra de na Maria l'ajuda una mica en les feines de la casa i quan una planxa i l’altre aplega roba li diu “ trob que hauríeu de tenir un fill”.

Maria ha explicat les seves circumstàncies a una bona amiga, que te dos fills petits i també treballa fora. El seu marit no ha perdut la feina i fins i tot té temps d’anar a cercar els al·lots a escola. Les dues coneixen casos més dramàtics. Tenen una amiga en comú que ara se separa i que després de molts anys els va explicar que el seu marit li havia pegat unes quantes vegades. Ho sospitaven. L’havien vist humiliada quan ell deia en els sopars d’amics “tu calla que d’això no n’entens” i  també l’havien vist trista i amb els ulls inflats.

Fins i tot riuen una mica quan en els sopars d’amics els marits els diuen que “ara les dones comanden més que mai, basta veure na Maria Antònia Munar”. O que “tots sabem que les dones compren més que els homes”, encara que elles ja saben que és que també compren el que han de consumir els homes i que en època de crisi no és gens entretingut comparar els preus dels productes més bàsics. També troben injust que una altre coneguda segurament hagi de deixar la feina perquè ha de tenir cura de la seva sogra- no la mare- malalta d’ Alzheimer, ja que no li surten els comptes si ha de pagar una persona aliena perquè la cuidi.

Cap de les tres dones ha anat mai a una manifestació del Dia de la Dona Treballadora ni contra la violència masclista. Enguany no saben si tendran ganes i temps. Si hi van, no ho contaran als marits. Ells dirien “Quin doi! I què heu aclarit?”, però en el fons elles saben que hi ha alguna cosa –allò ocult o invisible que deien les primeres feministes- que s’ha de deixar clar. És un tema de respecte, encara que ells no ho entenguin. I sense respecte no hi ha qualitat de vida.