06 de Juliol de 2010

Barceló i la seva estranya vida a Avinyó

¿Què significa Terra Mare? No hi ha unanimitat entre els, més que crítics, “intèrprets” de l'obra de Miquel Barceló. Per uns la terra i el mar (Mare Nostrum), per altres la terra com a mare. Poden ser fins i tot les dues coses alhora. I, en el fons, té poca importància. Les tres exposicions amb obres de l’artista que es varen inaugurar la setmana passada a Avinyó, a les seus de la col·lecció Lambert, el Palau dels Papes i el museu del Petit Palais, són una important mostra de la visió còsmica de l’artista de Felanitx, que va escollir per fer un dels articles de l’ample catàleg un altre felanitxer, un altre Miquel Barceló que parla de racons, camins, mostradors d’una vil·la, segons diu, “mal posada en terra”. Barceló Perelló afegeix que “el pintor, que és molt llest, va advertir també que tot el cicle de la vida és únicament exterior, per això tots els seus components poden ser descrits separadament i observats amb grandàries diferent”, tota una definició de les exposicions que seran a la ciutat francesa fins el mes de novembre.

Hi ha un elefant de bronze negre de set metres i mig d’alçada que s’aguanta sobre la trompa a la plaça del Palau dels Papes i el Petit Palais. I a l'interior del gran palau gòtic, en el qual vivien i oficiaven els papes d'Avinyó quan eren els papes del món, hi ha un altre elefant blanc, una mica més petit. També hi ha escultures originals de papes morts amb màscares de peixos, calaveres i diuen que fins i tot un autoretrat del pintor, però jo això no ho vaig veure o no m’hi vaig saber fixar.

Sepultura d'un Papa

 Un Papa i altres personatges

A més a més, a la gran capella del gran palau gòtic hi ha escultures, ceràmiques, figures de guix, màscares de terracota que varen ser elaborades al nou taller que Barceló té a Vilafranca. Hi són els intrigants animals submarins com els mateixos pops mediterranis de la catedral de Palma i figures inspirades en els personatges africans de Mali, on l’ artista hi té casa, entre elles la d’un nin poliomielític que camina amb peus i mans i que el mateix Barceló diu que és un retrat.

Un pop

 Uns calamars

Dones de Mali

El nin poliomielític de Mali

Pels detractors de Barceló el nin poliomielític o els seriosos papes de marbre amb màscares de peixos i cans poden semblar irreverents,  immorals, com si se’n fotés. Però tornem a la cosmogonia de Miquel Barceló per dir una altre vegada  que “observa les coses amb grandàries diferents” i també amb perspectives que no són sols les dels plànols geomètrics, sinó d’interpretació que fa del mon. I si algú pensa que se’n fot del nin poliomielític, és ell qui ho troba, no l’artista. I això dels papes? Tampoc és befa. És una manera de retornar-los a la terra i el mar, com predica la mateixa església catòlica. La “literatura” del pintor Barceló no és ni barroera ni cursi, ni tampoc etèria  o intemporal. Té la necessària ironia de qui sap que el mon és molt cruel. I també un gran respecte per l’obra d’altres artistes i altres cultures i èpoques. Per això en el Palau dels Papes ha aprofitat els mateixos forats que va deixar Picasso quan va fer la seva darrera exposició l'any 1970.

El pas del temps és molt present a les seves obres. Ja quan era molt jove es preocupava per les coses orgàniques que es van descomponent i pel que pareix una cosa i és una altra. Allò que els que creuen en les ànimes en dirien “l’ànima” dels éssers vius. Si l’espai són la terra i el mar, el temps és un moment inconcret entre l'avui i el demà, el que va ser i el que serà, sempre en moviment.

Si no s'entén que Barceló sempre creua imatges i moments, pot resultar difícil comprendre que volgués treure el gòtic mallorquí dels museus i convents de la seva illa per exposar-lo a Avinyó, en el Petit Palais, coincidint amb les seves altres exposicions. Els detractors en poden dir pedanteria i ostentació. Però això també és un problema de qui ho interpreta. Barceló és a l’altra part de l’art, la del també artesà, que l’imagina, el sua, l’elabora i fins i tot el destrueix si no li agrada, com ha fet moltes vegades.

Els quadres exposats a la col·lecció Lambert -devers tres-cents- poden semblar una cosa diferent. I ho són. Tot en Barceló és sempre diferent. Però són altra vegada l’univers de terra i mar, amb ceràmica bronze o pintura a una trajectòria de devers deu anys. Hi ha quadres amb molt de llum i altres molt foscos com el retrat de Dore Ashton, una de les seves biògrafes, a la que va pintar com si tengués 120 anys, gairebé com si, amb molta estimació, volgués fer un retrat de Dorian Grey.

Ni els peixos, ni els niguls, ni les fruites tornen vells, en tot cas es podreixen. Sols hi tornen les persones: Dore Asthon, Renoir, Degas, Picasso o el mateix Barceló que, diu que hi vol tornar i que el millor de la seva obra ha d’arribar. No es vol instal·lar a la fama i repetir-se per allò dels doblers. Vol continuar ¿"experimentant"? No. Si no li agraden els "experiments", directament els tira. Millor es podria dir que vol continuar amb el riscs de tenir la seva particular perspectiva i mirada que sovint és de coa d'ull i amb somriure irònic i gairebé  tímid, que ve del seu lloc particular de l’observació de les coses.

Autoretrat

Un goril·la

Barceló no “arriba” a tothom. Té detractors honestos als quals no els agrada i ja està. I altres que el critiquen perquè ho “no els hi convé”. que són a la vegada els que solen tenir més ressò als mitjans de comunicació quan diuen que és un "bluf" amb molt de màrqueting. Ell no contesta. Sap que pot i vol continuar pintant i fent escultures i ceràmiques. Ho farà. I, cada vegada serà una obra nova. Per un pintor com Barceló és molt avorrit fer sempre el mateix de la mateixa manera. Hi ha massa terra, massa mar, massa perspectives, sentiments i un temps que mai s’atura.

Accediu des d'aquí al vídeo sobre l’exposició a  

http://www.youtube.com/watch?v=Iamwk6ZTt-E