17 de Juny de 2010

Vuvuzela, per compassió

L’estrèpit global, ensordidor i contundent de les vuvuzeles del mundial de futbol a Sud-àfrica fa, malgrat el renou insuportable, pensar. El nom d’aquest instrument, que alguns qualifiquen de satànic, podria remetre a una dansa popular italiana. Però no, tot apunta que té un origen zulu, i és indissociable del futbol sud-africà. De so gairebé gutural, bufada per un col·lectiu remet als udols d’una immensa manada d’elefants en zel enmig de la sabana i en plena estampida. La mena de so que retrata i sintetitza els temps de desconcert, desorientació, impotència i ràbia general que travessem.

La popularització de la vuvuzela i el seu preu assequible la converteixen en un instrument domèstic versàtil, a l’estil de l’escombra dels Sirex (“Si yo tuviera una escoba, cuántas cosas barrería...”), amb aplicacions que cobreixen l’ampli ventall que va de la protesta a l’aprovació. Així, per exemple, i donat que la vaga general s’ha convocat per a finals de setembre i anem bé de temps, els sindicats poden proveir-se de força vuvuzeles per repartir entre els manifestants. D’aquesta manera garantirien una vaga ben “sonada”. Tot i que potser els treballadors, amb o sense feina, al setembre ja no tindrem forces ni per bufar.

Sí, hi ha molts motius per fer sonar una vuvuzela, a vegades per pura alegria. I és que a principis de juny, la ministra espanyola de Medi Ambient, Elena Espinosa, ens sorprengué amb unes declaracions inesperades: connectar la producció agrícola i ramadera local amb la conservació d’ecosistemes i espècies com a mitjà per aturar la pèrdua de biodiversitat. Vaig haver de llegir-ho dues vegades. A la fi una proposta institucional amb cap i peus per recuperar la sobirania alimentària. És clar que Espinosa no va dir com, ni quan, però ho va dir, i encara va afegir: "Estam cercant solucions per veure com podem estimular conjuntament mercats i sistemes productius locals que vinculin el consumidor amb la conservació de paisatges i varietats cultivades i silvestres". Així que una bufada de vuvuzela mentre esperem la concreció d’aquestes solucions, que promet ser llarga.

Tot i que aquí a les Balears ho tenim magre, i més des de la supressió de la Conselleria d’Agricultura del Govern, que ha condemnat els pagesos i pageses -que ja estaven relegats als llimbs-, a deambular una temporadeta pel purgatori. Una decisió que dóna la mesura del respecte i l’interès dels nostres dirigents pel paisatge i la terra, i evidencia la realitat que han conreat les darreres polítiques: al manco un 85% dels aliments que consumim a les Illes ens arriba de fora. Bufem ben fort la vuvuzela, protesta i reprovació als polítics, suport als pagesos.

També n’Obama mereix una bufada, però en positiu: arrel del desastre de BP, per fi un polític diu sense embuts als seus compatriotes que som addictes al petroli, que on s’ha vist anar a cercar cru quilòmetres sota terra, que cal apostar fort i ja per les energies alternatives. Òbviament, dins les energies alternatives la Casablanca hi inclou la nuclear. Però això passarà ràpid, tan aviat hi hagi algun accident greu -mai pot ser lleu- en una central atòmica; l’experiència diu que els polítics prenen mesures i restriccions després d’una catàstrofe, mai a priori, no fos cosa. Però al manco un dirigent diu en veu alta i clara que el peak oil ja és aquí. Després ens caldrà unir esforços contra l’energia nuclear... però bé, donem-li a Obama ni que sigui un curt toc de vuvuzela de suport.

I el darrer toc del dia serà solidari, per a un hipopòtam. Concretament, al que ahir viatjava per una carretera de Zamora en el camió d’un circ que començà a treure fum. Alguna mà compassiva alliberà l’animal, i un testimoni assegura que el va veure deambular feliç tot menjant pomes enmig del camp. Tot i que fou de nou capturat i traslladat a un altre camió, al manco va tenir, com deia n’Andy Warhol, els seus cinc minuts de glòria. Així que, una bufada ben forta de vuvuzela per a l’hipopòtam, que assaborí al temps les pomes i la llibertat.

Justament ahir vaig anar al metge per dir-li que darrerament em sento un poc com aquest hipopòtam, perduda en una carretera de Zamora. Miri, no sé què tenc, tanta crisi, tanta sobreinformació i malgrat tot tanta desinformació, em genera angoixa, insomni i desconcert, li vaig contar, demanant-li per compassió Prozac, o ni que fos un placebo, que m’aixequés la moral. Però ell va obrir l’armari i, molt seriós, em va donar una vuvuzela de color vermell, amb aquesta prescripció: bufi tres cops al dia, i si no millora, cinc, sobretot abans d’anar a dormir.

I sí, curiosament, avui em sento més animada.