25 de Juny de 2010

Saramago, Nobel d’Humanitat

«No tots tenim un padrí que quan anava cap a Lisboa per morir-se passà abans pel seu hort per acomiadar-se dels seus arbres. Si oblides una cosa com aquesta ets un idiota. Si no t’alimentes d’això, t’estàs perdent alguna cosa». Són paraules de Saramago, premi Nobel de Literatura l’any 1998 i premi Nobel d’Humanitat perquè sí, perquè estimà la terra i els seus congèneres. I ho demostrà en cada paraula, en cada gest, en cada llibre.

Tenia el do de convertir els fets extraordinaris en ordinaris. Construïa històries impossibles en una atmosfera d’aparent normalitat, paràboles que transpiraven metàfores certeres sobre la realitat i l’actualitat. Així passa a La balsa de pedra (1986), on la península ibèrica es desprén d’Europa i comença a navegar a la deriva per l’Atlàntic; o a l’extraordinari Assaig sobre la ceguesa (1998), on una epidèmia sobtada condemna als habitants d’una ciutat a patir ceguesa col·lectiva (l’any 2008, Fernando Meirelles adaptà l’obra al cinema). Llibres d’evident influència kafquiana, influència que Saramago no només reconeixia sinó que reivindicava, i que es repeteix com a forma de percepció a altres novel·les com Tots els noms (1997) o L’home duplicat (2002).

Malgrat la seva popularitat, Saramago no sempre és una lectura fàcil. Coneixo lectors fidels i al temps intermitents de l’autor, que s’hi retroven de forma periòdica però amb llargs períodes d’absència. I és que cal triar l’instant propici, de bona apertura mental, per passar pàgines que passegen pels maldecaps irresolubles de la Humanitat: la justícia, la identitat personal, l’alteritat, la compassió, la complexitat de la vida, el sentit o sense sentit de la mort.

L’any 2000 vaig llegir el seu supervendes La caverna. En el llibre, el portuguès reflecteix els canvis d’una societat postindustrial a través de la lluita d’un petit terrissaire contra un enorme hipermercat, amb el mite de la caverna de Plató com a rerefons (segons l’alegoria del filòsof grec, homes encadenats dins d’una caverna només podrien percebre les ombres de la realitat, sense accès al veritable coneixement). El cas és que, el dia després d’acabar el llibre, vaig entrar a un enorme hipermercat on hi havia un aparador descomunal amb uns 50 exemplars de La caverna col·locats ordenadament per fileres. Una imatge genuïnament kafkiana: el sistema engolint-ho tot, fins i tot un llibre que el retrata, despulla i denuncia. Vaig lamentar no dur càmara per enviar aquella foto a l’escriptor. Una instantània amb la que, de fet, aconseguia difondre el seu missatge des del cor de la pròpia caverna.

Des de 1991, Saramago visqué un exili voluntari a Lanzarote. Fou l’any que publicà L’evangeli segons Jesucrist, obra per la que el govern del seu propi país vetà la presentació de l’escriptor al Premi Literari Europeu en considerar que “ofenia als catòlics”. Així que l’escriptor generà gran part de la seva obra des d’una illa. Potser també perquè les illes són territoris mítics en l’imaginari literari i col·lectiu, universos limitats on, paradoxalment, l’aïllament fa que tot sigui possible, des del paradís a l’infern. Són geografies que propicien la inspiració, la transpiració, la creació.

La setmana passada, mentre Portugal, el món literari i milers de lectors i lectores ploràvem la mort de Saramago, el Vaticà li retia gairebé un homenatge des de L’Observatore Romano: el qualificava com "un home i un intel·lectual sense cap capacitat metafísica… amb una pertinaç fe en el materialisme històric, àlies marxisme”, que es distingí per la “banalització del sagrat”. Vaig pensar tot d’una que en Saramago, fos on fos i tant si hi fos com si no hi fos, debia estar prou satisfet i, probablement, somreia. Ateu declarat, denuncià sovint els abusos de l’església, i aquesta era la seva idea de Déu: "Déu és el silenci de l’univers, i l’esser humà, el crit que dóna sentit a aquest silenci".

Escrigué fins al final. Ens deixa un caramull de bons llibres i bons moments, i les trenta primeres pàgines d’una nova novel·la.