27 de Maig de 2010

La fi del monocultiu turisme

Cada vegada més veus criden, clar i fort, el que alguns polítics pensen però no s’atreveixen a dir: les Illes Balears han de deixar de dependre del monocultiu turisme, diversificar la producció. Potser els polítics temen trasbalsar el poderós lobby turístic, nin mimat que sempre veu satisfetes les seves demandes a costa del territori (hotels, camps de golf, platges regenerades a costa de la biodiversitat marina...) i del que faci falta. Un territori que, al cap i a la fi, és patrimoni de tots.

Algunes d’aquestes veus que s’han sentit els darrers dies són les dels empresaris d’èxit, ara reconvertits en una mena de filantrops, Douglas Tompkins, Jerry Mander i Gordon Roddick. Dilluns passat defensaren a Alaró un model global d’economia sostenible, amb afirmacions d’aquesta mena: “Mallorca viu una fantasia: el turisme no tornarà ser la gallina dels ous d’or” (Mander); o una altra: “És arrogància humana creure que es pot créixer fins a l’infinit (Tompkins), i més: “Tinc males notícies per als bojos que creuen que desprès d’aquesta crisi tot tornarà a ser igual: mai es tornarà a créixer com ara” (Roddick). Veus valentes que amb els arguments irrefutables del sentit comú demostren el que tots sabem però ens resistim a considerar en totes les seves implicacions: l’avarícia té un límit, no hi ha prou recursos per a tots, la societat del benestar -tal i com la considerem ara- és un castell de sorra, un emmirallament. Dures però positives ensenyances d’aquesta crisi que ens obre els ulls, uns ulls com els d’un mussol, a la realitat.

I la realitat a les Illes és que el monocultiu turisme desplaçà, apartir dels anys 60 del segle passat, la diversitat i la biodiversitat agrícola i ramadera balear. Configurà un model determinat d’explotació del territori, no només a la costa —on l’impacte constructiu fou major— sinó també a l’interior rural i la muntanya, on el paisatge agrícola es convertí en una mera postal turística. De fet, avui la major part del nostre paisatge agrari és improductiu. Els ametllers, les figueres, els garrovers, les oliveres... conformen la imatge exterior de les Illes, però els seus fruits sovint es queden als arbres.

L’abandonament del camp i de les tasques del sector primari a les Illes ha suposat que, a dia d’avui i segons dades d’Slow Food Illes Balears, entre el 85 % i el 95 % dels aliments que consumim procedeixin de l’exterior. Hem viscut de la il·lusió que el manà no deixaria mai de caurà del cel: turistes, menjar i gairebé el 100% dels béns de consum ens arriben de fora. Una feblesa esfereïdora, que, en cas de pujada greu del preu dels combustibles fòssils —que ja s’està donant i en el futur immediat es donarà encara més— suposarà una veritable catàstrofe econòmica i alimentària.

Però la culpa no és tota dels nostres dirigents, que sense visió de futur ens han dut a un carreró de difícil sortida. També és dels consumidors, que ens deixem dur per les paradoxes del sistema actual, com la que fa que resulti més econòmic comprar patates de França que les crescudes a la nostra terra. Fer la compra a les grans superfícies ens ha fet perdre el contacte amb el venedor, i només una trista etiqueta (de la que tan sols llegim el nom del producte i el preu) determina què posem a la cistella. Tant ens fa l’origen de l’aliment, tant ens fa el sistema de producció, tant ens fa com i en quin estat arriba a la nostra taula.

Això sí, darrerament l’Administració promociona el producte local amb campanyes buides adreçades als consumidors. Però, com protegeix als agricultors i ramaders locals? Com defensa els productes autòctons de la competència de preus irreverent de productes similars arribats de terres llunyanes? En cap cas es té en compte, no ja només les qualitats d’un producte, sinó el seu cost real —o petjada ecològica—, l’impacte ambiental d’un plàtan arribat de Costa Rica, el seu cost energètic en termes de consum de petroli per al seu transport.

Els pagesos i ramaders que avui a les Illes encara tenen coratge per estimar a la terra i dedicar-se a produir aliments haurien de ser tractats com el que són: veritables herois, molts d’ells vocacionals. Però el sector envelleix i es marginalitza: segons Slow Food, la mitjana d’edat és de 63 anys, i no hi ha relleu generacional a la vista. De fet, algú coneix un nin que respongui “pagès” quan se li demana què vol ser de gran? Fins i tot els pagesos majors volen que els seus fills triïn una professió que no sigui la dels seus pares. Sorprèn que, amb uns índexs d’atur històrics, gairebé ningú contempli la possibilitat de fer-se pagès o pagesa com a sortida laboral realista. Que no s’alenteixi l’ofici o professió de productor d’aliments, que no es posin a produir les terres productives.

Per sort, hi ha alguna bona notícia. L’informe “Estadísticas 2009. Agricultura ecològica” del Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí (MARM), presentat recentment, mostra que la superfície total dedicada a l'agricultura ecològica espanyola s’ha incrementat en un 21,64% el 2009 respecte a 2008. Espanya es manté per segon any consecutiu com el primer país de la Unió Europea productor d'agricultura ecològica. Un sector model de desenvolupament sostenible que dóna feina a més de 530.000 persones a tot l’Estat Espanyol. A les Illes Balears, el nombre de productors durant el 2009 fou de 625, amb 29.569 ha conreades.

Idò, si l’agricultura ecològica crea llocs de feina, apostem per ella. Que sigui una sortida laboral incentivada i digna. És una qüestió no ja necessària, sinó de supervivència per al futur. Justament la mena de solucions intel·ligents i simples que precisa una situació d’insostenibilitat com la que travessem: produir aliments locals que a més siguin, com promou Slow Food, bons, nets i justos.