03 de Juliol de 2010

Cap a la Felicitat Interna Bruta?

En pocs mesos els ciutadans i ciutadanes hem hagut de convertir-nos en experts en termes econòmics. Avui vivim pendents de l’Ibex 35, els actius tòxics i el PIB, a meam si baixen o si pugen i com repercutirà tot plegat en la nostra hipoteca, la cistella de la compra i les nostres vides. El progrès econòmic ho és tot, i per tant l’únic indicador considerat per mesurar el benestar social.

Però hi ha veus que apunten noves possibilitats per aquest enrevessat segle XXI. És el cas del llibre, amè i revelador, Bona Crisi. Cap a un món postmaterialista, del filòsof català Jordi Pigem (Ara llibres). Un volum que respira, malgrat les circumstàncies que travessem, un optimisme raonable, conciliant el trencament secular entre pessimisme de la raó i l’optimisme a voltes irreflexiu de l’acció.

Pigem passeja pels símptomes evidents de la fi d’una era, la crisi política, ambiental, de recursos naturals, econòmica, espiritual i de relacions humanes. I suggereix abandonar els valors propis del segle XIX que encara ens regeixen, com ara pensar que la natura és a la nostra disposició per explotar-la, que som al capdamunt d’una piràmide de poder sobre la resta d’espècies i que el flux de doblers ha d’impregnar tots els aspectes de la vida iària.

Per al filòsof, aquesta crisi, com gairebé totes, només es resoldrà amb un canvi profund que arribi a tots els àmbits. Tenim prou intel·ligència per aprofitar aquesta oportunitat històrica de virar de rumb? Sí, diu Pigem, si actuem d’acord uns nous valors propis del segle XXI: passar de la cobdícia a la solidaritat, o del materialisme -la “felicitat” basada en els béns del consum- al postmaterialisme, la vella lluita entre ser o tenir. Un trànsit forçosament individual i solitari per al que no hi ha receptes i cal molta voluntat.

Per canviar la percepció del món, es demostra útil deixar de venerar el PIB, que no mesura la felicitat de les persones. De fet, ja fa anys que alguns investigadors i institucions aposten per nous paràmetres que integren altres aspectes del benestar. És el cas de l’Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides, que combina el poder adquisitiu amb el nivell d’alfabetització i l’esperança de vida; o l’Índex de Benestar Econòmic Sostenible (ISEW) i l’Indicador del Progrés Genuí (GPI), que incorporen al balanç positiu el treball domèstic i voluntari i la distribució equitativa de la riquesa; o la Gross National Happiness o Felicitat Interior Bruta, indicador nascut a Bhutan que combina set àmbits de benestar: físic, mental, ambiental, laboral, econòmic, polític i social.


Pigem considera que la cobdícia, l’hostilitat i la ignorància (no voler veure les coses tal com són) s’han institucionalitzat, respectivament, als nostres sistemes econòmic, militar i mediàtic. I per combatre’ls hi ha antídots igualment eficaços: la generositat, la solidaritat i la saviesa. Un progrés en aquests àmbits contribuiria a incrementar la Felicitat Interior Bruta. Un canvi de valors que permetria adoptar una economia on la gent importi.

Idealista i utòpic? Sí, però il·luminador, gratificant i necessari. Sí, potser sí que ens en sortirem si som capaços de virar de rumb. Ara, que no comptem amb l’ajut dels polítics, que mentre el sistema agonitza es dediquen a posar injeccions per intentar reanimar al moribund. No estan a l’alçada de les circumstàncies: prediquen el carpe diem i tant se’ls enfot, amb perdó, el futur. Són part del problema, no de la solució.