30 de Juliol de 2010

Agonia taurina o triomf de l’empatia

Catalunya s’ha convertit en la segona comunitat autònoma en prohibir l’espectacle dels toros, després que les Illes Canàries ho fessin ja en 1991. La tempesta taurina esclata i recorre tot el territori espanyol amb l’aprovació al Parlament de Catalunya de la prohibició d’aquest “espectacle” a partir de 2012. L’ànima d’aquest avanç, ho és sens dubte, ha estat una valenta i persistent Iniciativa Legislativa Popular, és a dir, una iniciativa ciutadana que aconseguí recollir 180.000 signatures a favor de la prohibició.

És clar que l’aprovació de la llei no deixa ningú indiferent. En diferents àmbits s’interpreta com un triomf del catalanisme després de la retallada de l’Estatut, o bé com una derrota de l’espanyolisme. Però a banda d’oportunismes i oportunistes, es tracta en qualsevol cas d’un pas endavant per a la Humanitat i el conjunt de la Biosfera, un triomf de l’empatia, qualitat que forma part de la intel·ligència emocional. I no sorprèn gens que aquest debat es produeixi en un moment de crisi o canvi de valors com el que estem travessant.

És clar que els toros i els toreros han identificat, encara ho fan, un país imaginari que s’anomena Espanya. I que té un imaginari col·lectiu en el qual els toros, la paella i el flamenc comparteixen espai i merchandaising. La tauromàquia ha impulsat la creació artística, ha generat obres d’art i profusa literatura, un llenguatge propi i tota una cosmogonia popular, en la que toreros i toros han estat veritables ídols amb molt diferent destí, enaltits els primers, morts i a voltes dissecats els segons... Però s’acaben aquests temps. Aviat seran vells temps.

Centrem-nos però la clau del debat, que recull una sensibilitat que cala fons en una part de la societat: la inutilitat i crueltat de l’agonia i patiment animal. El patiment i la mort del toro són fets evidents, no meres anècdotes del que succeeix a la plaça. Els defensors de la tauromàquia parteixen del supòsit que l’art eclipsa l’hipotètic sofriment animal, o en tot cas, en forma part, és un dany colateral inspirador. L’estètica és asèptica i indolora, la fi justifica els mitjans.

L’altre bàndol l’encapçala els qui consideren que el patiment animal no pot justificar el vigor d’un art que a més, en xifres, es mostra decadent. És el sector empàtic, capaç d’identificar-se amb el dolor del toro, que li resulta insuportable i injustificable en una societat del segle XXI. Així que, sota aquesta lectura, a banda dels polítics i polititzacions, de catalanistes i espanyolistes, la llei aprovada a Catalunya és un triomf de l’empatia.
L’empatia és la identificació mental i afectiva d’un subjecte amb l’estat anímic d’un altre. Una paraula d’origen grec que significa, més o manco, “a l’interior del que pateix”. Més modernament s’anomena intel·ligència interpersonal, la capacitat cognitiva de percebre en un context comú el que un individu diferent pot sentir. Es manifesta en la cohesió social, i en expressions com ara “nosaltres” o “el nostre país” o “el nostre enemic”. És l’imaginari comú que es posa en marxa quan suposem l’existència de persones o essers “similars a jo mateix”.
Estudis recents confirmen que l’empatia no és només un factor de cohesió social, sinó un avantatge evolutiu desenvolupat per la selecció natural. I aquesta capacitat no és exclusiva humana, sinó que s’estén entre d’altres espècies. L’esser empàtic interacciona millor amb els altres individus. Mostren evidències d’aquesta capacitat els dofins i animals domèstics que han mantingut un llarg tracte amb l’esser humà. I és l’empatia la que possibilita relacions de cooperació i simbiosi entre espècies.
Així que tot apunta que el sector de la tauromàquia, que ha tingut i té un paper cultural important, haurà de reconvertir-se, com ho estan fent molts d’altres a l’actualitat. No es tracta tant de desaparèixer sinó de trencar-se la closca per adaptar-se al segle XXI.

Si empatia és evolució, sembla que, malgrat l’afany del PP per fer el que sigui per deixar sense validesa l’aprovació, evolucionem. Vivim en un país un poc millor.