21 de Juliol de 2010

Pel que feis els professors... (II)

Per desgràcia de tots, els beneficis de la recerca es donen generalment a llarg termini i això, en la cultura de beneficis fàcils i a curt termini que s’estengué al nostre país als darrers anys és mal de vendre. A més, en un país en què els polítics no hi veuen més que a quatre anys vista, es fa difícil prendre determinacions serioses en aquesta direcció, ja que hi ha el perill que els mèrits i els beneficis se'ls endugui el contrari. Una dinàmica que ara més que mai s’ha convertit en insostenible si com deim volem passar de ser una societat amb un nivell de qualificació baix amb un sector de la construcció sobredimensionat a una societat del coneixement amb un alt nivell de qualificació i altra productivitat. Un repte molt difícil d’assolir si no hi ha un canvi en la nostra mentalitat.

Parlem clar, la investigació esta generalment molt mal pagada i el que es pitjor, poc valorada. En contra de la idea que tenen alguns de que els professors universitaris viuen com a reis amb enormes salaris, la majoria malviuen amb un contracte d’associat o becari que a més de no cotitzar per a l’atur, gairebé mai arriba als 1.000 euros i els obliga a complementar la recerca amb una altra feina. Només després d’una llarga trajectòria i havent invertit temps i diners en màsters, postgraus i doctorats i si hi ha sort, s’aconsegueix una certa estabilitat i un sou digne poques vegades superior al d’un llanterner o electricista mitjà.

A secundària o la FP, encara que les condicions són globalment millors, no es té en compte que a diferència dels exemples d'abans, el període d'aprenentatge no només no es cobra sinó que es paga i que per tant l'edat productiva es menor i sovint s'ha de compaginar treball precari amb estudis. Tot plegat un al·licient per a que els joves estudiïn i investiguin.

Això però no és el pitjor i el que no sap la gent és que a més, en no poques vegades, la investigació no esta ni tan sols remunerada. No és estrany que la mateixa administració que esmentava abans demani a un investigador que faci una o altre informe, recerca i/o conferència per amor a l’art i que quedi clar que una conferència no du de feina la xerrada d’una o dues hores sinó dotzenes d’hores anteriors de formació i preparació. Doncs al que anàvem, generalment aquestes feines no es paguen, no per una manca de recursos, sinó perquè com que ja es dona per suposat que aquestes coses es fan de bades en interessar a l’investigador donar a conèixer la seva recerca, al final es sol gratificar a aquest amb un sopar i si hi ha sort, un siurell commemoratiu.

Vos imaginau que la rehabilitació de la Seu s’hagués fet així? A base de bones voluntats i de voluntariats del gremi de la construcció? Vos imaginau que es donés les gràcies a l'arquitecte, als mestres d'obres i als picapedrers fent èmfasi en el bé que han fet al patrimoni més enllà d'una retribució monetària? Impensable, francament.

De qui és doncs la culpa? Moltes vegades m’ho he demanat i encara que el més fàcil és acusar polítics i empresaris, qui, per cert, solen esperar que un altre els pagui les recerques de les que ells n’han d’obtenir els beneficis, crec que en gran part els culpables són els mateixos investigadors. Tant d’actuar com a capellans posant l’altre galta i no defensar els seus interessos ha fet que de cada vegada es valori menys la seva feina, perquè, no ens enganem, el que no es paga, no es valora. Per això, encara que sigui en plena crisi, quan més difícil es moure voluntats per a que s’inverteixi en quelcom, vull posar el meu granet per a que s’entengui que no hi haurà un canvi en el model productiu si no invertim en formació i en conseqüència investigació.