26 de Febrer de 2010

El bilingüisme de "pa amb fonteta" d'en Carlos Delgado

Fa una setmana l'actual batle de Calvià Carlos Delgado anuncià que, si s'erigia com a proper president del Partit Popular de les Illes Balears, eliminaria el requisit lingüístic per a treballar a l'administració pública. Una iniciativa que duita a la pràctica significa que en el futur proper serà possible que funcionaris de la comunitat no entenguin una de les seves llengües oficials i que, per tant, no puguin atendre a centenars de milers de ciutadans en la seva llengua obligant-los per tant a acotar el cap i parlar en castellà.
    

Un exemple del que ens espera en el futur, si arribam a aquest extrem, és la sanitat pública on no és estrany trobar-se amb infermers o metges que no t'entenen si parles en català, exposant-te, en el pitjor dels casos, a una atenció mèdica deficient. Una realitat que pot canviar en el futur proper si, com s'aprovà recentment al Parlament, en dos anys el personal sanitari de les Balears es recicla lingüísticament i s'acaba així amb l'únic cas existent en què personal de l'Estat podia treballar sense disposar d'uns coneixements mínims d'una de les llengües oficials.
    

Aquesta proposta, però, no és l'única del candidat Delgado qui ja ha avançat en diferents ocasions que si guanya derogarà l'actual Llei de Normalització Lingüística i el conegut com a Decret de Mínims de l'ensenyament que estableix que el número d'hores de català en l'ensenyament ha de ser com a mínim igual al de les de castellà.
    

Convé no oblidar que tant una com l'altre foren aprovades i impulsades pel Partit Popular durant els seus mandats amb el suport de la resta de partits significant en aquells moments un exemple de cohesió i compromís social cap a la llengua pròpia de les Illes, que no oblidem havia estat proscrita i perseguida per un règim feixista que, a la recerca de la homogeneïtzació lingüística i cultural del país, propugnava el monolingüisme d'Estat.
    

Per això, l'objectiu final d'ambdues era i és, clar, articular mecanismes que permetessin la normalització i promoció de la llengua pròpia afavorint que, sobretot les generacions més joves, fossin competents en les dues llengües atès que fins aleshores el castellà era l'única llengua oficial i gran part dels castellanoparlants desconeixen el català. De fet, fins i tot els catalanoparlants tenien unes competències lingüístiques molt baixes a l'hora de llegir i escriure en la seva llengua, a excepció de casos aïllats que aprengueren el català de manera semiclandestina.
    

Partint d'aquestes premisses, resulta curiós que cadascuna de les propostes del senyor Delgado es faci en pro de “las libertades” i “por el bilingüismo”. Vaja ... la llibertat d'ignorar i trepitjar la llibertat de l'altre i en favor d'un bilingüisme molt sui generis, ja que des de fa dècades no existeixen monolingües catalanoparlants mentre que existeixen milers de monolingües castellanoparlants. Per tant, no s'entén que es vulgui fomentar el bilingüisme precisament afavorint que un col·lectiu que no ho és no tengui cap necessitat de conèixer la llengua de l'altre.
    

Resulta a més impresentable que tant ell com tots els qui el segueixen i que manté, com ara el senyor Jorge Campos del satèl·lit Circulo Balear, argumentin que les seves propostes són en pro dels drets individuals, la convivència i la lluita contra el nacionalisme i les imposicions. En primer lloc perquè algú que va sembrant banderes megalòmanes pot parlar poc de lluita contra el nacionalisme, en segon lloc perquè trepitjar el dret dels ciutadans a expressar-se en la llengua pròpia i oficial del país te poc de tolerant, en tercer lloc perquè defensar els drets individuals d'uns ciutadans a trepitjar els drets dels altres és si més no paradoxal. Finalment, perquè l'ús que es fa del terme imposició és tendenciós i maniqueu per no dir demagògic. O és que segons aquests esquemes no podríem parlar d'imposició del castellà i de l'anglès igualment presents en l'ensenyament?
    

El més trist de tot però es veure com, a excepció d'en Pere Rotger que tanmateix no es presenta com a candidat, no existeix una alternativa clara al si del Partit Popular que planti cara a aquestes propostes d'apartheid lingüístic que inciten entre d'altres a la fragmentació social i cultural entre catalanoparlants i castellanoparlants. Per desgràcia, la por a la competència i la fuga de vots que suposa en Delgado està provocant que diferents dirigents del Partit Popular, com l'actual portaveu Jaume Font, acceptin les tesis més desbaratades dels teòrics anticatalanistes, com ara la de que molts joves escolaritzats en català acaben l'ESO sense saber castellà. Unes falsedats impresentables de les que, així i tot, -no en tenc cap dubte- molts s'acabaran autoconvencent que són certes pel bé de la unitat del partit.
    

La realitat, però, és una altra i, per molt que vulguin amagar-ho, no cal ser un expert per saber que les dades dels diferents estudis sociolingüístics canten per elles mateixes i que malauradament el que sí que existeix és una gran bossa de ciutadans (joves inclosos) que desconeixen la llengua pròpia del territori i que, amb propostes com les d'en Delgado, es veuen a més incentivats a no fer cap esforç per aprendre-la. Una mostra que el bilingüisme que Delgado propugna no ho és tal, ans el contrari. El bilingüisme d'en Delgado no és res més que la defensa encoberta del dret a ser monolingüe, això sí, en castellà, i menystenir legalment a tots aquells que vulguin expressar-se en català. Un malson per a qualsevol que cregui que la convivència és important.