24 de Juny de 2010

Les mans foradades d'Espanya (i 2)

Sostenc que la mala gestió de la crisi per part del govern de Zapatero no és l’excepció sinó la regla en la història econòmica d’Espanya, tant en els períodes més recents com si viatjam uns quants segles enrere. I quan cerc les causes profundes d’aquesta malaltia crònica, veig que per a molts historiadors i economistes consideren que està íntimament relacionada amb un altre dels mals atàvics d’Espanya: el seu centralisme carpetovetònic. En lloc d’orientar la política econòmica cap a la modernització donant joc i aprofitant les energies de la perifèria, als governants espanyols —absolutistes i reformadors, monàrquics i republicans, de dretes i d’esquerres— sempre els ha pogut més l’afirmació d’un projecte centralista i uniformitzador en contra de la perifèria hispànica, encara que en els moments difícils aquesta s’hagi mostrat com un llast i un fre a les solucions.

La cosa ve d’enrere. L’any 1580, Felip II es va annexionar Portugal. El més lògic hauria estat el trasllat de la capital a Lisboa, per obrir-se cap a l’Atlàntic, que és on estava el futur. Però no: increïblement, el monarca castellà situà la capital a Madrid. A part de les consideracions polítiques, el cost econòmic d’aquest error és incalculable. Un dels millors biògrafs de Felip II, Manuel Fernández Álvarez, reconeix l’error colossal d’aquesta decisió: “La posición de Lisboa parecía de cajón. Pero ahí está la naturaleza del hombre. Felipe II era un meseteño nato. De ahí el secretismo suyo, el hombre que quería estar en su refugio, y su refugio era Castilla. Castilla era su castillo”. La pregunta és: quants sobirans i governants espanyols han estat, des d’aleshores, gaire diferents?

Després dels Àustries, els Borbons. La historiografia espanyola clàssica, amb un discurs més ideològic que científic, ha construït el relat que els reis Borbons del segle XVIII, amb una política centralista, van portar la modernització a Espanya. Però cada vegada hi ha més historiadors econòmics —certament, d’espanyols pocs— que afirmen just el contrari: els tímids avanços d’Espanya cap a la modernització van tenir lloc malgrat l’equivocada política econòmica dels borbons, caracteritzada per atzagaiades fenomenals com la constitució de les famoses, inútils i ruïnoses “Reales fábricas” a Madrid i encontorns, a llocs on no hi havia cap tradició ni experiència artesana, gremial ni preindustrial.

I fins el present, les decisions estratègiques espanyoles tenen el comú denominador de supeditar la racionalitat econòmica al suprem valor de l’afirmació de l’Espanya uniforme i l’impuls, mai reeixit, del seu centre. El republicanisme federal del segle XIX, impulsat des de Catalunya, que incloïa una nova concepció de política econòmica, fou avortat i substituït per la patètica economia de la Restauració borbònica. Resultat: acceleració del declivi marítim i comercial espanyol. A principis del segle XX, els problemes econòmics i socials a la ciutat de Barcelona —els típics d’una ciutat europea que vivia les tensions de la industrialització— foren aprofitats per la política madrilenya per atiar el lerrouxisme, un virus letal que, al capdavall, anava en contra del progrés econòmic de tot l’estat, però com que servia per frenar l’auge catalanista, ja anava bé. Encara que el preu a pagar fos la sang de la Setmana Tràgica i la frenada del progrés.

En fi, el problema no és la manca d’exemples, sinó la dificultat de triar-ne, de tants que n’hi ha. Bé, anem a l’època recent. Després de la llarga nit franquista, un cop superats els anys difícils de la transició, quina va ser la gran decisió estratègica de Felipe González? Quan era més necessari que mai obrir les infraestructures d’Espanya cap a Europa, es va construir un tren d’alta velocitat... per anar de Madrid a Sevilla. Magnífic.

Arribam a l’etapa d’Aznar. Va fer tot el possible per evitar la materialització del corredor mediterrani, i va impulsar l’atracció d’inversions internacionals cap a Madrid. Calia evitar la vertebració de l’eix València-Barcelona-Europa. Amb els anys, aquesta política s’ha demostrat suïcida, perquè en lloc de fomentar l’economia productiva, industrial i diversificada, que sí es donava a Barcelona, va contribuir a la proliferació del totxo, la bimbolla financera, l’especulació i les deslocalitzacions. Ara pagam les conseqüències.

I després ha vingut la gran crisi, amb Zapatero i el seu govern que, certament no aconsegueixen manejar la nau enmig del temporal, però que, a més a més, han de pagar els plats trencats de la mala política econòmica dels seus predecessors, que durant els anys bons havien traçat una ruta equivocada. Ara resulta que quan s’han acabat els diners per a les grans inversions, allò que hauria estat clau i decisiu, la connexió d’Espanya amb Europa, encara està per fer. Açò sí: podem viatjar per la meseta per unes autopistes magnífiques sense trobar-nos gairebé cap cotxe, i tots pagam el manteniment d’unes xarxes ferroviàries que costen un ull de la cara però no hi circula ningú.  Per acabar-ho d’adobar, Zapatero diu que el desplegament de l’estat de les autonomies s’ha acabat, i les obliga a estrènyer-se el cinturó per reduir el dèficit públic, quan la major part d’aquest és estatal, no autonòmic.

Algú se sorprèn que amb aquest panorama creixin la desafecció a Espanya i l’independentisme? Allò que sorprèn és que no n’hi hagi més. I cal notar que el separatisme que creix no és tant de pàtria, llengua i bandera, sinó conseqüència del cansament, del fàstic, de l’emprenyada davant d’un estat inútil, nociu i hostil. D’un estat així, fa ben poques ganes dir-ne país.